El president d''El País', Juan Luis Cebrián, va anunciar el 25 d'abril que es querellaria contra Eldiario.es per publicar unes informacions en què el relacionaven –indirectament: a través de la seva exdona– amb els anomenats 'papers de Panamà'. Un mes i mig més tard, segons em confirmen fonts d'aquest mitjà, no hi ha rastre de la querella. Ni un trist burofax. Cebrián, esclar, és lliure d'esperar tot el que vulgui a presentar la demanda. Però, de cara a un jutge, el missatge que s'envia és estrany: si consideres la teva honorabilitat lesionada, el més normal és que vulguis ser restituït com més aviat millor. A menys que, en realitat, no tinguis intenció de passar realment pel jutjat a intentar demostrar que les notícies publicades són falses. Al capdavall, tots els mitjans es van fer ressò de l'anunci i, per tant, ja s'ha aconseguit l'efecte desitjat.

Sé que la proposta que faré té tants números de prosperar com quan vaig suggerir de fer una plantada corporativa a les rodes de premsa sense preguntes –que enviïn un mail–, però com que la meva moral és de ferro, aquí la tenen: els mitjans hauríem de deixar col·lectivament de publicar notícies de querelles anunciades i escriure només sobre les que, efectivament, s'han acabat presentant. Perquè entrar una querella al jutjat té un cost i, per tant, només ho fas si creus que realment tens alguna cosa a guanyar-hi. En canvi, anunciar-la surt de franc i assegura dotzenes de titulars: jo mateix –maleïda inèrcia– vaig escriure la notícia sobre la querella de Cebrián, que, com el protagonista d''El Castell de Kafka', no acaba d'arribar mai. La pràctica instal·la en els lectors la idea que hi ha base per a la defensa, sense haver d'aportar cap dada o argument. I no: si tinguessin raó, la presentarien. Tu diràs.