La plataforma que encara falta
Els últims anys han sigut molt interessants des del punt de vista de la música rock -entesa en el seu sentit més ampli-, però en canvi això no ha comportat que s’estableixi un canal de música mínimament decent. Ni cap plataforma ha intentat posicionar-se de manera que la música sigui un dels seus atractius. Tenint en compte que neden en abundància de dades, deu ser que han estudiat prou el mercat per saber que no hi ha prou mercat. Jo pagaria, gustós, deu euros al mes per veure concerts, reportatges i continguts ben treballats. Però, esclar, ho diu algú prou ruc -i en inqüestionable camí d’extinció- per seguir gastant-se part del sou en CDs.
El cas és que sí que hi ha moltíssimes iniciatives disperses. Des dels Tiny Desk Concerts fins a les píndoles sobre discos que elabora la revista digital Pitchfork. O Nick Cave TeeVee, un canal exclusiu dedicat a Nick Cave -òbviament- que és capaç d’emetre 24 hores sense fer-se repetitiu. En les últimes setmanes han fet un concurs de versions i els resultats han sigut espectaculars. Jehnny Beth, la cantant dels Savages, presentava per a Arte un programa que combinava entrevistes i actuacions. Per no dir els centenars d’actuacions de late shows, uns programes que han excel·lit tradicionalment a l’hora de mostrar el bo i millor de la música contemporània.
El concepte de televisió musical va quedar denigrat amb la MTV i el seu corró comercial: qualsevol estil que integrava a la seva graella quedava al cap de poc temps completament banalitzat. El grunge es va convertir en una caricatura. N’hi havia prou amb portar camisa de llenyataire i gorra per aparèixer al canal. El hip-hop perdia el seu angle més esmolat i provocador. I, pel que fa al rock, es preferia el postureig que l’exploració de nous territoris sonors. Aleshores van venir els programes de telerealitat i van aconseguir generar nostàlgia per l’etapa anterior. O sigui: un desastre.
Potser estic fent wishful thinking, però l’explosió de creativitat és tanta -i la facilitat per gravar música i vídeo, també- que una televisió amb criteri editorial, capaç d’endreçar això i produir formats entretinguts i adults, podria fer forat, en aquest temps de prendre posició. I fins i tot es podria explorar un model tipus Spotify: si el negoci s’ha desplaçat de la venda física als concerts i les subscripcions digitals, ¿per què no clavar una pica en el mercat per un producte que, més enllà del repositori, tingui criteri musical i de continguts? Si fos indústria musical, estaria ben content de tenir aquesta eina de promoció. Només cal passejar-se per un Primavera Sound o un Sónar per veure com el públic és ja madur i amb poder adquisitiu.
