Ja vaig consignar aquí que, a l’hora de comptar les passes que va fer Cristina per accedir al jutjat des de la rampíssima d’Espanya, els mitjans divergien: d’onze a setze, depenent de la font. Fins i tot quan el periodisme sembla més objectivable, hi ha discrepàncies. Dimecres es va difondre el contingut íntegre de la declaració que la infanta va fer davant del jutge Castro. Els mitjans van coincidir a assenyalar quantes vegades havia dit la imputada expressions evasives. El País en comptava 533. L’ARA, 526. La Vanguardia -sumant el còmput separat de “no ho sé”, “no ho recordo”, “ho desconec” i “no em consta”-, 559. I El Periódico, 579. Evidentment, no ve de 20 nohosés amunt o avall per transmetre la idea -i els criteris de “frase evasiva” poden ser elàstics- però sobta com la premsa acaba divergint fins i tot quan busca la mateixa dada numèrica. Un altre exemple: tant El País com La Razón havien transformat la declaració en un núvol de paraules (aquell gràfic on les expressions apareixen amb una mida proporcional a les vegades que les han dit): de nou, hi havia diferències significatives entre un i altre. Ahir va ser un dia atípic, a més. El Mundo, que ha fet bandera del tema infanta, tot just ho treia a una columna a la portada. I, mentrestant, El País, a dins, oferia un joc de titulars singularment dur: “La Infanta s’escuda en la ignorància i la falta de memòria per respondre al jutge”, amb un “s’escuda” amb intenció. La pàgina tenia un complement, titulat “La tesi de la ignorància deliberada”, en què es parlava -citant una font anònima del Suprem- d’aquesta doctrina que rebutja el pretext del desconeixement quan s’interpreta que l’afectat no va preguntar perquè ja sabia la resposta. La peça venia a suggerir que aquest era un fil que el jutge podia estirar.

Àlbum de titulars

“Traïts per Europa” (’Libération’, sobre Kíev. Un titular de portada que és també un dur editorial, amb només tres paraules)