La principal cosa que se li ha de demanar a Cristina Puig

La problemàtica sortida de Laura Rosel del FAQS -mal executada i comunicada- ha fet centrar molt l’atenció en què volia dir la productora El Terrat quan deia que buscava fer “més entreteniment”. Jo crec que és TV3 (que no deixa de ser qui paga) qui ha de demanar al proveïdor quin tipus de programa vol. Però, en tot cas, sobre això de l’entreteniment voldria deixar dues reflexions.

Primer. ¿No deu ser que no es vol admetre que el FAQS és un programa informatiu? És a dir, que té grans dosis d’entreteniment però el seu nucli és fonamentalment d’actualitat i polític? És un espai que compromet la línia editorial de la casa i marca en bona mesura quina percepció política té el públic general de TV3. Fixem-nos que el programa acumula més polèmiques (que si la samarreta, que si la traducció a l’alcalde de Medellín, que si l’entrevista a un exmembre d’ETA, que si la interpel·lació del públic a Jordi Cañas...) que no pas els Telenotícies. Ni que siguin polèmiques interessades o fabricades del no res, han tingut impacte. La distinció entre si és un gènere o un altre resulta fonamental, ja que si es decideix que es tracta d’un programa informatiu, aleshores no es pot externalitzar. I quedaria subjecte a l’anàlisi del CAC, la qual cosa -diguem-ho tot- probablement li faria perdre la frescor i el dinamisme que han captivat uns quants centenars de milers de catalans davant la pantalla cada dissabte. El format funciona perquè l’equip i els successius conductors han sabut assumir les imposicions sense perdre marge de maniobra. Mala cosa, les cotilles.

Segon. A nivell d’audiència funciona millor la topada de contraris que no la fina discussió de grisos. Però, què és el que li demana TV3 al programa? ¿I de quina manera pot ser més útil al país, avui dia, aquest debat públic? És evident que l’equip treballa per anar més enllà de la mera cridòria vana: el programa aporta cada setmana un manat o dos d’arguments i reflexions que cadascú sabrà després ponderar i descartar. Però també és obvi que, entre els dos corrents independentistes sorgits després de l’1-O, avui juga més la carta del frontisme que no la de la recerca del terreny compartit. Ni que sigui perquè és la que dona més audiència. No jutjo: només constato. És posar Pilar Rahola i, després, fitxar Joaquín Luna per compensar. O fer venir alguns personatges que representen tan sols els extrems més pintorescos de l’eix polític.

ERC té pactat amb JxCat assumir la presidència de la CCMA i la direcció de TV3. Serà interessant de veure si, quan s’operi el canvi, hi ha un cop de timó en el format. Consti que no li demano al Preguntes freqüents que resolgui una dicotomia -frontisme o entesa- que, al capdavall, ni el mateix catalanisme ha sabut dilucidar. I Cristina Puig és prou solvent per saber trobar un equilibri que acontenti aquestes dues escoles. Però sí que hi ha una exigència, per a ella. Potser no l’única, però sí la principal: que no deixi que, en nom de l’entreteniment, el nivell de la conversa pública es degradi. Que prou perjudicada la tenim.