Després d’un mes de descans, Pedro J. Ramírez reprenia ahir les seves extenses cartes dominicals a El Mundo, ara ja com a exdirector. La secció es diu ara Cartas de un arponero ingenuo i la primera entrega és una justificació d’aquest títol: el periodista traça una metàfora amb diferents balenes de la història -la de Jonàs, Moby Dick i altres- i se situa a l’interior del seu ventre, després d’haver estat engolit. El to és ombrívol i, cap al final, directament espectral: Ramírez descriu una singular tertúlia, atrapat entre el costellam del cetaci, on comenta amb els fantasmes de periodistes il·lustres del passat l’últim debat al Congrés. L’estil és brillant i només se li pot retreure la tendència a fer de drama queen en alguns paràgrafs. “Escriuré cada setmana amb l’esperançada resignació del nàufrag. Amb l’aire triomfal del derrotat. Amb la llibertat del presoner”, diu.

La frase clau de l’article podia passar desapercebuda per als no iniciats. “Fa un mes els armadors d’aquest vaixell i jo vam explicar les dues parts d’una mateixa història: ells es van centrar en alguns desagradables efectes, jo en les seves causes”. Aquí ve la (meva) descodificació: “Ells” són els editors dels diaris. Els “desagradables efectes” són les pèrdues econòmiques que pateix el rotatiu. I les “causes” són -presumptament- la incomoditat que Pedro J. Ramírez generava al PP. Si la meva interpretació és correcta, l’autor està reconeixent, sense gaires embuts, una gran dependència del compte de resultats d’ El Mundo de l’estat diguem-ne anímic del govern espanyol. Pas mal, per a un periodista que ha alimentat el fals clixé que la premsa catalana viu només perquè se la subvenciona. És allò d’assenyalar la palla en l’ull aliè, sense veure la biga en el propi. O potser no és una biga, que és un arpó.

Àlbum de titulars

“La NASA mesurarà cada gota de pluja i cada volva de neu sobre la Terra” (Telecinco.es)