Aquesta setmana ha complert 90 anys el meu entrevistador televisiu preferit. Es diu James Lipton i és degà emèrit del llegendari Actors Studio, l’escola on es van formar Marlon Brando, Montgomery Clift, James Dean, Sissy Spacek o Robert De Niro, per esmentar-ne només uns quants. Des d’aquesta escola presenta el programa Inside the Actors Studio, on conversa amb actors (i, ocasionalment, directors o productors). Lipton és també cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres franceses. I productor televisiu. I pilot d’avions monomotor. Tot un personatge de biografia agitada, somriure vagament mefistofèlic i una certa grandeur parisina.

Entrevistar actors, per poc mitòman que siguis, és d’entrada un plaer. Però també molt difícil. I potencialment decebedor. Les capes de personatges que porten al damunt compliquen penetrar-hi psicològicament: és fàcil intentar parlar amb els personatges que t’han captivat i obviar els mortals que també són i que mengen un entrepà de llom -o de caviar, si parlem de Hollywood- quan acaba el rodatge. Molts actors, de fet, utilitzen aquesta distància com a cuirassa per protegir una certa delicadesa infantil que estic convençut que resulta útil per a la interpretació. I altres -els menys- són boníssims dient coses escrites pels altres, però no tenen gaire a dir ells i costa treure’ls un titular. En canvi, quan un veu les magnífiques entrevistes del seu programa -Movistar+ les ha ofert- és inevitable empal·lidir d’enveja. Quina manera d’obrir el personatge, sense fer-hi pornografia emocional. Quina delicadesa per reconduir la situació, si brollen algunes llàgrimes imprevistes. O quina habilitat per fer que l’humor sigui una aroma constant, però molt subtil, de tota la conversa. Dec haver mirat desenes d’entrevistes seves. Cito les de James Gandolfini o Philip Seymour Hoffman perquè em van marcar. Però és que t’agafa un actor que mai t’ha interessat gaire i te’l fa redescobrir. Després de mirar-me’l i mirar-me’l intentant desconstruir-ne la tècnica, al final, crec que el seu secret -el que ja fa tres paràgrafs que demoro- és ben simple: la documentació.

Lipton fa les seves entrevistes armat d’un feix de targetons, com tants altres presentadors televisius. Però el seu feix fa sovint -no exagero- un pam d’alçada. I és capaç de fer aflorar dades o anècdotes que els seus convidats són incapaços de saber d’on ha tret. Això els desarma. I crea connexió. Quan algun actor li pregunta com diantre sap allò, ell es limita a esbossar un somriure i assenyala els targetons amb mirada entremaliada. Només quan coneixes els ressorts emocionals i vitals de qui tens al davant -amb hores de minuciós estudi- tens capacitat de conduir la conversa com fa Lipton. Perquè de presentadors empàtics n’hi ha a cabassos: només cal ser mig persona.

Gràcies per les lliçons, mestre. I per totes les màscares delicadament retirades, per conèixer la persona sense malmetre el mite.