La sèrie que ha fet emprenyar el ‘Daily Telegraph’

'Collateral' és una d’aquestes minisèries de només quatre episodis que tan bé saben fer els britànics. L’ha escrit David Hare, que és un dels dramaturgs vius més importants del país, i de qui a Barcelona s’han pogut veure muntatges interessants com Celobert o L’habitació blava. No defensaré que sigui una obra mestra, perquè és cert que la trama té alguns alts i baixos, però té prou suc per regalar-li quatre hores de les nostres vides.

Què ens dona a canvi? Sobretot, una reflexió sobre el que l’autor considera el gran tema de la contemporaneïtat: la contradicció que suposa basar l’economia en la lliure circulació de les mercaderies al mateix temps que es limita severament la de les persones. Al Regne Unit, aquest debat s’entortolliga amb el Brexit. En aquest punt, Hare és qualsevol cosa menys subtil. I expressa el seu punt de vista a través del personatge de David Mars, un polític laborista enfrontat amb la cúpula del seu partit. Quan la líder li recrimina que denunciï la xenofòbia ambiental, ell recorda que “una economia dinàmica no pot florir en un lloc que es digui Fortalesa Britànica”. El conservador Daily Telegraph estava tan enfurismat que, després de l’emissió de la sèrie, un dels seus titulars exigia a la BBC que deixés de finançar Hare.

Un altre dels aspectes gratificants de la sèrie és que, en la seva trama, la presència de dones domina de manera natural, sense que el tema central sigui el feminisme (per bé que és inevitable que aparegui la discriminació que pateixen pel fet de ser dones). Tenim una militar amb símptoma d’estrès posttraumàtic que pateix abusos sexuals, una detectiu embarassada a qui els seus superiors la miren amb displicència o bé una ministra anglicana que té una noia com a amant i que és castigada per un bisbe que té una amant masculí.

A Hare li agrada rebentar les regles dels formats que assumeix. En aquest cas, la identitat de l’assassí es revela ja al primer episodi, de manera que la intriga deixa de ser el “qui” i passa a ser el “per què”. I, esclar, la resposta acaba sent molt més complexa (encara que es pugui resumir en un simple el-sistema-està-podrit).

En definitiva: ficció indòmita, escrita per algú que no té por de criticar els del seu teòric bàndol, i que s’emet en una televisió pública sense por d’abordar un tema candent i divisiu oferint la veu d’un creador posicionat. Aquest és el tipus de sèries que m’agradaria veure made in Catalunya.