Els atacs a la llibertat d’expressió acostumen a ser rebuts amb una defensa aferrissada pels mitjans de comunicació. Els periodistes som especialment sensibles a aquest tema (i ens hi va el pa, esclar). Ara bé, hi ha una excepció: la prohibició de símbols independentistes. Aquí els diaris de Madrid dissimulen i xiulen. Això sí: melodies diferents. L’ Abc, per exemple, a l’editorial recorda que “el manual de la Federació de Futbol obliga a requisar totes les estelades”. ¿Un manual passa per sobre d’un dret fonamental de la Constitució? Caram. El diari conservador avisa que “Espanya ha perdut massa temps tenint contemplacions amb el secessionisme i ja no són admissibles més actituds contemplatives”. Compte que, després de les estelades, requisaran les ampolles de ratafia i les rajoles de Jo sóc del Barça dels domicilis particulars. Per a La Razón, no hi ha motiu d’escàndol, i els que s’han queixat “alimenten falses polèmiques victimistes allà on només hi ha racionalitat”, ja que la mesura “s’ha pres en nom de la seguretat”. El Mundo sí que admet l’absurd de prohibir una bandera que no representa cap tipus de violència (però que embruta molt el pla televisiu a TVE). Ara bé, ho fa amb la tècnica sandvitx. El tall de formatge en què es defensa la llibertat d’expressió és translúcid de tan prim i ocupa ben poques frases. La resta és pa rosegós on es diu, al llarg de paràgrafs i paràgrafs, que els que les porten són “intolerants”, “sectaris” i “mancats de qualsevol autoritat moral per protestar per la prohibició”. El País també s’abona a l’entrepà: només al sisè paràgraf suggereix que la prohibició és un abús, després de tractar-la, en els cinc anteriors, fonamentalment com un simple error de càlcul polític. Una fruslería, vaja.