07/01/2018

Per què ens hauríem de limitar a torturar meteoròlegs?

2 min
Per què ens hauríem de limitar  a torturar meteoròlegs?

La reportera de La Sexta Itziar Tabares es va fer fugaçment viral fa unes setmanes per haver informat d’un temporal de neu a Navacerrada completament coberta de volves. (Neu a l’hivern! Qui ho havia de dir?!) I el corresponsal d’Antena 3 als Estats Units, José Ángel Abad, informava del cicló que afecta el nord-est dels Estats Units des de la intempèrie, cosa que feia témer que en qualsevol moment es convertís en un èmul involuntari de Mary Poppins, sense el paraigua.

És obvi que, al darrere, hi ha l’intent de traslladar a l’espectador els efectes dels temporals a partir de sensacions. El periodisme vivencial i tot això. Però, ¿de debò fa falta veure una persona en ple lífting eòlic per mostrar que les ventades són molestes? En nom de l’espectacle, es perd l’oportunitat de fer entendre, per exemple, què diantre és un cicló bomba i si es tracta de fenòmens associats al canvi climàtic.

Tenint en compte la deriva de les privades per la carnassa, podrien estendre aquesta modalitat de torturi-el-seu-reporter a les altres seccions del noticiari. Per exemple, quan toqués parlar de la crisi econòmica, el periodista podria aparèixer dins del contenidor, degustant les delícies tot just caducades que hagi pogut recollir. A l’hora dels esports, la reportera intrèpida podria explicar la crònica de la marató just després de córrer ella mateixa els 42 quilòmetres llargs, entre esbufecs, taquicàrdies i plors diversos. Festival de circ? Redactor lligat a una planxa giratòria mentre els ganivets d’un llançador amb els ulls embenats aterren a pocs centímetres de la seva cara. La idea és que els telenotícies perdin del tot la rigidesa i acabin assemblant-se a una eliminatòria de l’1, 2, 3, responda otra vez.

Aquests pensaments extrems em venen perquè em trobo en plena deglució de la quarta temporada de Black mirror. És l’avantatge d’aquesta sèrie, que no és tant una reflexió sobre els perills tecnològics que poden sobrevenir en el futur sinó una sarcàstica mirada a ridiculeses ben instal·lades en el dolorós present. Per exemple, un episodi imagina que una apli permet monitoritzar la ubicació i les constants vitals dels fills. I, fins i tot, eliminar de la seva visió, amb un filtre, tot el que els pot pertorbar. Però, més enllà de la ciència-ficció, el creador de la sèrie, Charlie Brooker, el que fa és preguntar fins a quin punt estem criant una generació sobreprotegida i, també, quin preu paguem per negar la intimitat a la canalla.

Històries d’una hora de durada, sempre amb una premissa estimulant i dirigides amb tensió narrativa. Televisió de la que fa pensar. Sense necessitat de torturar ningú. (Que sapiguem.)

stats