El vell truc de les polítiques radicals i extremistes

BarcelonaPassejant pel Mercat de Sant Antoni de Barcelona, diumenge, a la cacera de Tintins de segona mà, vaig veure en una de les cantonades tot de gent intercanviant-se papers. Em va estranyar perquè no es tractava de cromos –eren més grans– i no hi havia nens. Quan m'hi vaig acostar el misteri va quedar revelat: s'estaven passant enquestes. "La majoria dels espanyols demanen a Sánchez posar fi a les polítiques extremistes" diu, per exemple, la portada de l'Abc d'avui. En realitat, la majoria no demana res: els truquen mentre remenen la pasta a l'olla i responen els plantejaments capciosos i esbiaixats calculant de quina manera podran penjar abans l'aparell. I dir que la majoria rebutja una política extremista és una bertranada buida de contingut. Per ser extremista necessàriament ha d'estar allunyada del centre on hi ha la majoria. Doncs bé, aquest cromo –falti!, repe!– l'hi devia passar La Razón, que ja el va fer servir al març per titular: "La majoria de les dones rebutgen el feminisme radical". De nou: si l'avalés el gruix de la població femenina, deixaria de ser radical.

Un dels poders de la premsa és definir què vol dir radical. Als diaris de la triple dreta, que recorren molt a aquest adjectiu, sovint és sinònim d'un concepte ben bàsic: el que no els agrada. Siguin les polítiques d'esquerra, el feminisme o la noció que a Espanya hi ha diferents sensibilitats nacionals. El sondeig de l'Abc diu: "Els enquestats prefereixen Cs com a soci per aprovar els comptes de l'Estat". Però llavors mires l'estimació electoral que atorguen als taronges i veus que encara perden un dels deu diputats que tenien. Si el poble els veu com a salvadors, ¿per què la mateixa enquesta no els dona oxigen electoral? Molt senzill: perquè la pregunta condiciona la resposta. I ja se sap que als laboratoris demoscòpics, les cuines són sempre d'inducció.