BARCELONA

Carta oberta d'Alfred Bosch a Ada Colau i els seus seguidors: "No abandonis el somni"

El president del grup d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona respon a la carta oberta que l'alcaldessa li ha adreçat a través de l'ARA

Què estàs fent, Ada? No comparteixo el que estàs fent.

En la carta (que agraeixo) on respons a l’oferta que et vaig fer per portar el canvi real a Barcelona, em vols empènyer a fer tot el contrari del que et proposava. Jo vaig suggerir trobar una fórmula per esquivar un govern tripartit com els de sempre, i evitar casar-nos amb el PSC (que ha manat 32 anys a la ciutat). Jo creia que era millor buscar un acord entre les forces transformadores que van guanyar a les urnes (amb la CUP, vosaltres i nosaltres). I em dius que això del PSC ja ho tens cuinat, i que ara a ERC ens toca pujar al carro i ocupar les cadires que ens ofereixes.

Llegeix aquí la carta d'Ada Colau a la qual respon ara Bosch

No ho comparteixo, perquè jo creia que la cosa no anava de cadires sinó de projectes i model de ciutat. Jo et suggeria fer una entesa de gent nova i neta, com a Badalona i Sabadell, i tu em respons que ens hem d’empassar un govern amb el partit més sota sospita de la història de l’Ajuntament. El que més representa l’'establishment'. Per fer aquell canvi que vas defensar, i que et va fer guanyar ¿de debò que ens hem de menjar la contradicció més flagrant? Em dius que per apagar un incendi has de fitxar l’incendiari major? De veritat? No seria més lògic, més coherent, més lleial, ajuntar-nos els que vam emergir tot demanant una transformació profunda de la ciutat?

Dius que hem d’admetre la realitat, la dura lliçó de la 'realpolitik' que obliga a fer coses insòlites per tal de dur a terme el canvi que defensàvem. Doncs saps què et dic? Que encara ho entenc menys, això, perquè aquesta realitat que ens portaria a un pacte inconsistent, aquesta realitat és aquella que tu vas prometre amb ardor que calia canviar. I si renuncies a canviar la realitat que hem heretat, de què ens serveixen les promeses, les alegries, les victòries? Per ensopegar-se amb la realitat de sempre ja teníem els de sempre.

No em puc creure que t’ho creguis. Una altra cosa és que sentis el pes de la minoria amb què governes, que apostis per una sortida fàcil i pràctica. Això em semblaria del tot legítim i humanament comprensible. Però caram, no asseguris que t’hi han portat les teves conviccions... De fet, estic segur que no estàs confortable amb el soci triat, el PSC de la consulta de la Diagonal, del Fòrum de les Cultures, de la 'Ciutat Morta' i del No a la democràcia i al dret a decidir. Té mèrit que facis autèntics esforços per justificar el que no té justificació, però a nosaltres no ens facis combregar amb rodes de molí, si us plau. Tenim molt clar que apostem pel futur i volem deixar enrere el passat.

Tot indica que ja teniu gairebé tancat el pacte per tornar a fer el mateix de sempre amb els de tota la vida. Amb aquell partit, aquell estil de govern i aquell model de ciutat que nosaltres ja vam rebutjar fa prop de deu anys. Ara bé, si queda alguna escletxa sense tancar, et demano que ho reconsideris. I si no pots o vols rectificar, aleshores crec que tinc l’obligació de dirigir-me a les dones i homes que et van donar suport al carrer i a les urnes, perquè estic segur que tenen els seus dubtes i estic segur que agrairan poder-los compartir amb la gent d’Esquerra.

M’adreço a vosaltres, la gent combativa de Barcelona en Comú. Els que vau impulsar un somni i vau assolir la victòria a les urnes el passat 24 de maig del 2015. No defalliu i no abandoneu les esperances que tant vau treballar. Hi ha una alternativa clara al retorn al passat, hi ha una opció factible que NO passa per tornar a ficar dins de la Casa Gran els que sempre hi han manat. Ajudeu-nos a convèncer l’Ada que sí que es pot, que no cal renunciar als ideals més sincers, que el canvi real és possible sense cap desengany.

Vosaltres sabeu perfectament que l’únic impossible és el que no s’intenta. Que una ciutat amb grans desigualtats i dèficits importants de participació espera una acció valenta i decidida. Ho espera sobretot de vosaltres. I vosaltres enteneu millor que jo que tot allò pel qual vau lluitar, pel qual vau deixar-hi hores i hores, pel qual vau alçar-vos i vau cridar i vau pencar i vau plorar d’emoció... sabeu que tot allò no acaba, no pot acabar, en un pacte de despatxos, un pacte inexplicable, amb els que sempre han manat a Barcelona.