Des de la Lluna

ALFREDO PASTOR
ALFREDO PASTOR

Alguns dels meus lectors han tingut l'amabilitat de fer-me notar la meva falta de realisme en tractar aquest vidriós assumpte de Catalunya. En veure'm desemmascarat opto per revelar que el meu observatori habitual està, efectivament, a la Lluna, i avui els dono notícia, sense dissimular, del que des d'allà es divisa.

Mirant cap a Madrid no es veu res de nou, els mitjans de comunicació semblen inclinats a enterrar l'assumpte a força d'ignorar-lo, mentre un silenci granític regna en l'esfera oficial. A la superfície d'aquesta esfera -l'única cosa que un arriba a veure des de la Lluna- sembla que la línia oficial és el "Ja se'n cansaran" habitual. És possible, però, que sota aquesta superfície alguna cosa es mogui, que els nostres governants hagin entès per fi la necessitat de donar una resposta al descontentament que manifesten una bona part dels habitants de Catalunya i estiguin preparant una oferta temptadora. No m'atreveixo, des de tan lluny, a assignar una probabilitat a aquest esdeveniment, l'adveniment del qual seria, per descomptat, molt desitjable.

Tornant la vista a Catalunya, s'observa un panorama més animat, alhora que menys confús. Pel que sembla s'ha esquinçat aquest vel que anomenaven el dret a decidir , un terme de calculada ambigüitat, i al darrere han aparegut dos camins en aparença divergents: el primer és el de la majoria del PSC; el segon, el dels que anomenarem els altres per la impossibilitat de veure gaire bé, des de tan lluny, de qui es tracta. El primer camí té, al meu entendre, un gran avantatge i un gran risc: es tracta d'un camí definit i situat completament dins de la legalitat vigent, ja que nega el suport a una consulta no acordada amb el govern, però pot topar amb una negativa tancada per part seva. Crec que el PSC no ha dit què farà si aquest és el cas; potser no és exagerat suposar que optarà o bé per esperar un govern més favorable, o bé per unir-se als que parteixen de la hipòtesi que la independència és l'única manera d'aconseguir un millor tracte. Tots dos camins són possibles, i tots dos em semblen -sempre des de la Lluna- igualment dignes de respecte.

Des d'aquí, el camí alternatiu, el dels altres , presenta un aspecte més tortuós i incert. En el millor dels casos, és a dir, si una consulta no pactada donés una majoria indiscutible a favor de la independència de Catalunya i es veiés seguida d'una declaració unilateral, la Constitució obligaria el govern a suspendre l'autonomia, amb un conflicte inevitable de conseqüències imprevisibles. Naturalment, és gairebé segur que abans que tot això passés, els nostres socis europeus obligarien les parts en litigi a seure i arreglar l'assumpte. Les conseqüències serien així mateix imprevisibles, tot i que segurament menys bones, per a totes dues parts, que no el que podria resultar d'una negociació ben portada. Es tracta, doncs, d'un camí possible, arriscat, i respectable... sempre que respecti les alternatives i no els digui de tot als que les proposen. A mi em sembla que el Sr. Navarro no s'ha despenjat de res. Acusar-lo de despenjar-se és voler imposar una postura com l'única legítima, cosa que resulta xocant, perquè la divergència entre aquests camins és més aparent que real. Des de la Lluna es veu que tots dos tenen un origen comú, i poden, per tant, tornar a unir-se, perquè el que persegueixen és sempre el mateix: obtenir un tracte diferent per a Catalunya, que reconegui el que li és propi, l'existència del qual és innegable i a ningú fa mal. Uns hi afegirien "un arranjament dins del context espanyol", altres creuen que això no és possible. Si des de la Terra és impossible decidir qui té raó, ¿com es pot endevinar des de la Lluna? Però els camins no s'exclouen mútuament. El brau celtibèric pot resistir una envestida, però no té força per envestir. Potser no és una mala idea persistir, per camins diferents, fins que sigui ell qui es cansi. La tenacitat no és motiu de deshonra, ni la prudència és covardia. S'acusa el PSC de comportar-se com el dissolvent d'una cola indestructible. Potser hauria d'haver estat més perspicaç, o més honrat, i definir al voltant de què calia fer pinya, però aquí s'ha considerat preferible córrer el vel del dret a decidir, que es veia des de la Lluna. Al meu entendre, els altres han volgut portar al seu molí una aigua que no tenia per què seguir-los, i el resultat ha estat lògic.

Puc pensar, per contra, en una exigència que atrauria molta gent, perquè recull l'anhel de molta gent, que resultaria, com es diu avui, transversal: que canviï Madrid. Una democràcia el govern de la qual es pot permetre ignorar els desitjos, expressats de manera educada, d'un gran nombre dels seus ciutadans, vinguin d'on vinguin, i manifestats de manera inequívoca; que pot negar-los fins a la possibilitat que expressin la seva opinió; que considera sacrosant el text actual de la Constitució però es presta a alterar-lo per una trucada telefònica, és una democràcia disfuncional i malalta. La qüestió catalana , a més de tenir entitat pròpia, és una manifestació del mal funcionament dels nostres governs, una característica tan duradora que es pot qualificar d'estructural.

Qui vulgui un canvi a Madrid, independentista o no, ha de preparar-se per a un procés llarg i difícil. Pel que fa a Catalunya, el conseller Mas-Colell -a qui algú ha tingut la ingenuïtat de qualificar de tecnòcrata - ha vaticinat amb encert que si Madrid no canvia, el resultat serà, tard o d'hora, un estat propi. Que té raó és una cosa que es veu des de la Lluna, però no es tracta d'una profecia, sinó d'un avís. Que es converteixi o no en realitat depèn ara, encara que només en primera instància, del govern central. Si Vilar deia, parlant del comte duc d'Olivares, que el 1640 "era tard per ser brutal", un pot dir -per descomptat, des de la Lluna- que el 2013 és molt tard per ser obtús.