19/10/2012

L'imperi del titular

3 min
L'imperi del titular

"Les llengües -deia Titus Burckhardt-, tendeixen a empobrir-se amb el transcurs del temps i no a enriquir-se". Burckhardt preferia l'estudi de la tradició al culte al progrés, i tenia un pobre concepte del que avui s'anomena modernitat, però n'hi ha prou amb un cop d'ull al nostre entorn per convèncer-nos que tenia raó: el nostre llenguatge s'està empobrint, si bé el fenomen és més visible en el castellà que en el català. De tant en tant una paraula es posa de moda, no se sap per què; sovint ve de fora, com el cargol poma, i com aquest, desplaça els seus sinònims del vocabulari corrent fins a quedar sola per expressar un significat central, havent perdut, com és natural, tots els matisos. Així els conceptes es tornen blancs o negres, i acaben per fer-ho els pensaments.

Aquest fenomen té conseqüències especialment greus quan, com passa avui, es tracta de pensar assumptes complexos i de debatre'ls amb la cura necessària per no distreure's ni insultar ni ferir. En un assumpte tan seriós com és el de l'encaix de Catalunya en la resta d'Espanya, la nostra pobresa verbal ja està donant els primers fruits, enverinant innecessàriament la discussió. Els en deixo alguns exemples.

El protagonista del primer és el ministre Wert. Si hagués dit que l'objectiu d'un ministeri espanyol d'Educació és aconseguir que tots els escolars espanyols siguin bons coneixedors de les cultures de tot Espanya ¿qui hi hauria posat inconvenients? Naturalment que la seva afirmació portava implícit el desig que els escolars catalans coneguessin la cultura de la resta d'Espanya, un objectiu perfectament legítim i beneficiós per als escolars en qüestió; un sociòleg com ell havia de saber, no obstant, que " españolizar " no és un terme neutre aquí a Catalunya; havia d'abstenir-se d'utilitzar-lo i més encara d'enorgullir-se d'una ficada de pota tan enorme. Per desgràcia, les rèpliques no han estat gaire millors: en exclamar que ens imposaran els Reis Catòlics s'exhibeix el rostre més rústic de qualsevol nacionalisme; inclús l'al·lusió del president Mas a l'Espanya "una, grande y libre " és d'un gust pèssim. Ell sap bé que hi ha altres Espanyes millors.

També és el ministre Wert el que dóna peu al segon, quan diu que l'escola catalana ha estat una fàbrica d'independentistes. L'escola catalana va educar una generació de nens i joves -entre els quals es compten alguns dels nostres polítics en actiu, però no tots- en la seva pròpia llengua, en la semiclandestinitat, amb pocs recursos, amb un nivell d'exigència envejable, assolit gràcies a l'abnegació de mestres i pares, i fins i tot dels mateixos alumnes. Gràcies a aquest esforç es va mantenir una cultura que, com que era a la banda dels perdedors, els que van guanyar la guerra van voler extirpar com si es tractés d'un càncer. Un historial com aquest hauria de ser objecte d'admiració i no blanc d'insults, en el marc de la Constitució del 1978. D'altra banda, d'aquelles escoles en va sortir gent de tot tipus, segurament alguns independentistes, però molts menys dels que el nostre govern central està fabricant, amb profund sentiment per part dels que desitjaríem que aquest assumpte acabés sense ruptures. Sorprenents declaracions, en resum, més encara en boca d'un ministre d'Educació.

L'últim ve del ministre García-Margallo, que esmenta en la mateixa frase nazisme , totalitarisme i nacionalisme , i evoca de manera natural la idea que potser vol associar-los. És cert que no tot són llums en els moviments nacionalistes; que el totalitarisme soviètic es va recolzar sempre en el nacionalisme; que el nazisme era, en primer lloc, nacionalista. No faria nosa tenir un debat seriós sobre els perills del nacionalisme abans no sigui massa tard, però aquest debat no pot tenir lloc davant d'un micròfon; no val a dir que no volia dir el que va dir, perquè es tracta del màxim responsable de la diplomàcia espanyola. ¿S'explicarà millor en hores d'oficina?

Aquestes planxes tenen un element comú: es cometen de cara al públic, pensant en un titular, i fa massa temps que això passa. Els titulars estan destinats a atreure l'atenció, i per això han de ser cridaners, encara que simplifiquin de manera fins i tot grollera. Sabem que donar un bon titular és un atribut de la persona pública que un periodista aprecia, perquè li facilita la feina, però els nostres polítics no haurien de donar-hi tanta importància. Els titulars neixen sovint de conceptes mal definits, de desitjos vagues, de reflexos atàvics, i els seus receptors exhibeixen estats d'ànim igualment confusos. Aquests titulars no poden constituir matèria de reflexió i encara menys han d'informar l'acció en un assumpte tan seriós i alhora tan ple de matisos com el que ens ocupa. L'empobriment del llenguatge és causa i conseqüència alhora de l'embrutiment del pensament, i aquest embrutiment és el perill més gran en la situació actual. Diré, per acabar, que aquest article va ser escrit en castellà; espero que la traducció l'hagi enriquit.

stats