Economista, Professor de L’ieseEl geògraf Pierre Deffontaines, que va ser molts anys director de l’Institut Francès de Barcelona, solia dir que, des del punt de vista geogràfic, Espanya era com un microcosmos, i que dins d’Espanya ho era Catalunya. El llibre de Miquel Puig, La sortida del laberint, em convenç que aquesta semblança s’estén a l’àmbit econòmic. És per aquestes raons objectives -la subjectiva la deixo per al final- que em resulta difícil pensar un projecte per a Catalunya que no ho sigui també per a tot Espanya.
A la base del projecte econòmic hi posaria la justícia, fent que tothom veiés que les lleis hi són per a tots i que, per tant, cal complir-les. No hi ha economia ni societat que durin si no estan presidides per aquest principi. Després l’educació, concedint-li de veritat la importància que mereix; la de veritat, no només l’ensinistrament per al treball ni la fabricació de ciutadans obedients, sinó d’esperits lliures i de gent ben educada. A continuació hi hauria el foment de la competència, en dues dimensions: premiar el mèrit individual des de l’inici, no pas un cop acreditada l’obediència a aquest o aquell clan, i avaluar l’administració per la seva capacitat d’ajudar les empreses en comptes de mortificar-les.
Finalment, transparència en les grans decisions públiques, i especialment pel que fa la contractació. Mirant a banda i banda, crec que aquests són, si ens limitem a l’àmbit econòmic, els grans obstacles que ens separen del país que ens agradaria.
Són presents a Catalunya? Ningú ho negarà. És per culpa de Madrid? No ho crec: l’actitud del govern central pot haver exasperat els ciutadans d’aquí, però res impedia progressar, si més no modestament, en les direccions abans apuntades.
¿Un estat català independent ajudaria a accelerar les coses? ¿Podem partir del supòsit que estaria més ben governat que avui? No veig garanties d’això per enlloc: a Madrid hi ha hagut governs millors i pitjors, i aquí, passats els dos anys de transició del president Tarradellas, portem trenta-quatre anys en què també hi ha hagut de tot. Un microcosmos, amb altres protagonistes, amb formes i estils diferents, però igual, en el fons, a l’altre.
Aquestes raons per no mirar la independència amb simpatia parteixen d’un lloc que altres poden molt bé qualificar de prejudici: no he renunciat a la visió de regions -o nacions- d’Espanya posant en comú el que els fa ser diferents.
Un somni, diran. Un altre somni.
