28/09/2012

A la línia de sortida?

4 min
A la línia de sortida?

Aquests dies s'inicia una fase àlgida del llarg procés d'estructuració política d'Espanya, un procés iniciat fa molt temps i reprès un cop més, després de tres segles de disgustos, amb l'última transició a la democràcia. El president de la Generalitat ha aconseguit que el terreny comenci a moure's. No és estrany que no es parli d'altra cosa; és també lògic que cadascú vulgui donar-hi la seva opinió, perquè aquest assumpte és, en primera instància, cosa de ciutadans, i només més tard cosa d'especialistes. És cert que la diversitat d'opinions hauria de ser un punt de partida per al diàleg, no per a una cacofonia de monòlegs paral·lels, que acaben avorrint; però fins i tot això és menys perillós que el silenci.

No sóc independentista. Vaig ser criat en un ambient en què la idea d'Espanya era natural, en la poca història que vaig aprendre la unió d'Aragó i Castella semblava una bona idea, i vivia en un poble perfectament bilingüe; més tard vaig veure que la pluralitat lingüística es corresponia amb la segmentació social i, en gran mesura, coincidia amb la divisió d'Espanya entre vencedors i vençuts; però sempre em va semblar que el progrés material del país i la generositat d'uns i altres bastarien per cicatritzar aquelles divisions. Per això em dol veure que no per a tothom ha estat així, fins al punt que molts han criat els seus fills, nascuts en època de pau i prosperitat, atiant antigues enemistats. I em dol, naturalment, pensar que el camí que avui s'inicia potser acabi amb una Espanya diferent de la que a mi m'agrada.

Se m'acudeixen, naturalment, arguments contra la independència. Diré de passada que no són econòmics: no crec que en aquest debat hagin de pesar gaire. Un millor tracte fiscal pot aconseguir-se sense la independència, que no deixarà Catalunya ni molt millor ni molt pitjor de com està avui. Un pot, en canvi, recordar aquell Discurs a la nació europea que Julien Benda va escriure el 1933: Europa, deia, no serà una prolongació del sistema que serveix les nacions; al contrari, en molts aspectes significarà la seva negació. Podem recordar aquell testimoni de l'Europa d'ahir que va ser Zweig, el qual en la llista dels horrors que li va tocar patir posa els nacionalismes en primer lloc. Podem recórrer al Manifest de Ventotene, aquell text escrit sobre paper de fumar en una presó italiana el 1940, que posava la construcció d'una Europa supranacional com l'única possibilitat de convivència pacífica en el món futur. Hi ha un arsenal de grans cites que semblen demostrar que el projecte independentista és una pèrdua estúpida de temps i energia, quan no és un motiu de seriosos conflictes. Anys d'escoltar, parlar i llegir m'obliguen a reconèixer, no obstant, que aquests arguments només convencen els ja convençuts, i que altres poden elaborar un discurs igualment coherent partint de punts de vista diferents, i igualment legítims, almenys a primera vista: tal com passa en altres terrenys, no sembla haver-hi una racionalitat comuna que permeti arbitrar entre punts de vista tan distants. Admetem-ho: es tracta de decidir, perquè hem passat del silenci a la decisió sense entretenir-nos en el debat. El que és important, doncs, és posar-nos d'acord sobre uns procediments de decisió que tots puguem considerar legítims, ens agradin o no els seus resultats.

Tres requisits em semblen indispensables. El primer és eliminar ambigüitats, suprimint l'ús de termes sense traducció jurídica precisa, com dret a decidir o autodeterminació en el programa electoral dels partits, si es vol que les eleccions serveixin de baròmetre per a una futura consulta sobre la independència. Si hem de dirimir quina ha de ser l'estructura política del nostre país, cadascú ha de decidir d'una vegada què és el que proposa. Avui no n'hi ha prou dient "De moment això, després ja ho veurem". El segon, el més delicat, es refereix al paper de la Constitució. Ha de servir de guia més enllà de les pròximes eleccions, perquè sense ella s'evapora el fonament del nostre estat de dret. Però cal admetre que el projecte independentista, fins i tot aprovat per una majoria dels habitants de Catalunya, no avançarà sota una interpretació restrictiva de la Constitució, i els seus defensors, com deia un jurista amic, hauran de caminar a la vora del precipici. Els altres hauran de recordar que una guia no és una barrera, i menys encara un garrot; que admet canvis, malgrat que hagin de ser laboriosos; que és, al cap i a la fi, obra només nostra.

El tercer és que els no partidaris de la independència hem d'adonar-nos que la resposta d'aquest conglomerat que anomenem "Madrid" a un projecte que, almenys en els seus inicis, genera una enorme il·lusió, (tot i que potser els fets s'encarreguin de dissipar-la) és gairebé vergonyosa, i que, vist el que hi ha, no és d'esperar que millori en un futur immediat. Ens toca a nosaltres convèncer-nos, i convèncer la resta, que Espanya té un projecte comú en el qual val la pena de participar. Si no ho aconseguim serà l'Espanya que jo vaig conèixer la que, tard o d'hora, passarà a ser una quimera.

stats