22/02/2013

Estat i nació

3 min

Al meu article anterior argumentava que anomenar "expressió de la voluntat del poble català" el resultat de votacions amb escassa participació o la resposta a una pregunta ambigua em semblava un abús de llenguatge. El Sr. Tresserras (L'expressió de la voluntat, ARA, 14.2.2013) no fa cap comentari a aquesta observació, cosa que no vol dir, esclar, que la comparteixi; parla d'altres coses, de no menys interès, que sí que mereixen un comentari. Ja m'adono que m'aventuro en terreny relliscós. Què hi farem!

Diu el Sr. Tresserras que, mentre els mitjans de comunicació espanyols "menteixen calculadament sobre la situació catalana i fomenten brots de catalanofòbia, entre el catalanisme popular i més àmpliament compartit no s'ha alimentat mai un sentiment antiespanyol". Començaré per dir, un cop més, que el to dels mitjans de comunicació als quals al·ludeix el Sr. Tresserras em sembla pitjor que el dels nostres. A banda d'això, si no crec que aquests fomentin l'odi cap a la resta d'Espanya, tampoc crec que els d'allà fomentin la catalanofòbia: els d'aquí es queixen i maldiuen de "Madrid", això és, del govern central; els d'allà centren els seus improperis -de queixes no n'hi ha- no en Catalunya ni en els catalans, sinó en el govern de la Generalitat. Si no hi ha animadversió dels catalans cap als andalusos, extremenys o murcians, tampoc n'hi ha entre aquests i els catalans. "És que catalans i espanyols no volen estar junts", es diu, quan potser es vol dir que dos governs s'enfronten per un conflicte de poder. Crec que en aquest punt la posició independentista juga amb l'ambigüitat, en contraposar un govern, el d'aquí, representant legítim d'una nació, a un altre, el d'allà, que representa una cosa anomenada "l'estat espanyol", expressió que no pot inspirar més que antipatia. Aquest assumpte mereixerà que hi tornem més endavant.

Al Sr. Tresserras no li sembla malament qualificar de colonial la relació entre Espanya i Catalunya. Ja vaig dir que el qualificatiu em semblava inadequat en la mesura que el que és característic d'aquella relació és la falta de representació de la colònia en les institucions polítiques de la metròpoli. Avui no em sembla tan malament: en efecte, durant molts anys -els que va durar la presidència del senyor Jordi Pujol- el govern de la Generalitat va renunciar -no sé si fent-se eco de la voluntat popular- a una representació efectiva a "Madrid" a la qual hauria pogut aspirar. M'explicaré: a Espanya, l'òrgan de representació territorial no és el Senat -que, com diuen que deia Andreotti, en el millor dels casos no serveix per a res- sinó, com tothom sap, el consell de ministres, on més que el mèrit de cadascun prima sovint la seva procedència geogràfica. El ministre no només ho és del ram, sinó també del seu territori; a ell acudeixen els seus paisans, com a un ambaixador, amb els seus desitjos i reclamacions; per això la formació del gabinet és no tant un concurs de mèrits com un delicat exercici d'equilibri territorial. Qui renuncia a un lloc en aquest gabinet renuncia a un seient a la taula on es fa bona part del repartiment i es conforma amb la condició de colònia, però per pròpia elecció. Al meu entendre, aquesta elecció ha obeït a la voluntat d'obtenir un tracte diferent per a Catalunya (que ara sembla que hagi estat pitjor), i aquesta voluntat ha estat vista així pel govern central: durant molts anys, tots dos governs, el de Madrid i el d'aquí, han volgut enganyar-se l'un a l'altre: el d'allà fingia que creia en un estat de les autonomies que no li agradava, el d'aquí el considerava un pas previ a la independència, i cadascun endevinava les intencions de l'altre. No és segur que ni l'un ni l'altre representin a qui diuen que representen: ni que la majoria dels catalans desitgin la independència, ni que els no catalans estiguin satisfets amb l'Espanya del Decret de Nova Planta. Per saber-ho, repetim-ho, caldrà preguntar-ho.

Torno a l'ambigüitat estat-nació a què al·ludia el meu bon amic López Burniol en una recent entrevista. En contraposar, com es fa aquí, Catalunya (com a nació) a l'estat espanyol -"Madrid"- es pretén oblidar que Espanya és una nació els habitants de la qual pensen, creuen i senten que Catalunya és una de les seves parts: no una colònia, ni un protectorat, sinó una part. Per a ells, la separació de Catalunya de la resta equival a una amputació, i una amputació fa mal. No els insultem dient que fa mal per la pèrdua d'ingressos fiscals (encara que alguns la sentin), sinó per haver perdut el que un creia que formava part de casa seva i que ara resulta que és una terra estranya. No s'ha de menysprear aquest sentiment, tan irracional però tan fondo i tan legítim com el que inspira la posició independentista. A qualsevol observador ben intencionat ha de semblar-li impossible que la confrontació i la ruptura hagin de ser l'única sortida a la situació actual, ja que, si fos així, i amb sentiments tan profunds en joc, no seria un camí indolor.

stats