Ser o voler ser

Agraeixo al Sr. Tresserras que tingués l'amabilitat de respondre (No, no tot s'hi val , ARA, 24/1/2013) al meu article Ja s'hi val tot? (ARA, 19/1/2013). El seu constitueix un gest certament insòlit al nostre país, encara que gairebé obligat en altres -més ben educats-, perquè ofereix l'oportunitat de precisar els propis arguments i -qui sap?- fins aprendre alguna cosa nova. I això resulta encara més cert en la discrepància que en l'acord.

En el meu article cridava l'atenció sobre els abusos de llenguatge que van tenyint el debat sobre allò que a Madrid anomenen " la cuestión catalana ". Segueixo pensant, com vaig explicar a l'article abans esmentat, que és excessiu dir que Madrid tracta Catalunya com una colònia -cal recordar que el principal greuge de les colònies va ser no tenir representació parlamentària a la metròpoli- o que és un espoli el resultat, evidentment millorable, d'un procés que és plenament democràtic, tot i que, és cert, no resulta del tot transparent. Repetiré, de passada, que el to de certa premsa madrilenya és molt pitjor que el to que s'utilitza a la premsa d'aquí. També crec que l'ús de metàfores té els seus perills, perquè deixa un pòsit que va endurint progressivament els termes de la discussió. Però m'interessa més -i segurament al Sr. Tresserras també- passar a allò que em sembla intuir que són les nostres diferències de fons.

Al seu article de resposta, el Sr. Tresserras parla dels que ell va anomenar "aclimatats", és a dir, aquells que, havent-se adaptat a la dependència respecte del govern central, han tret profit d'aquesta situació, i els atribueix una "intenció compartida d'erosionar el procés sobiranista i de fer-lo inviable". Ja vaig dir que el terme d'"aclimatats" no és neutral, ja que sembla suggerir que en l'adaptació a les circumstàncies hi ha un element de traïció a un cert ideal que s'hauria de compartir, i això no sempre és cert. Avui puc ser més precís: conec bé algun d'aquests "aclimatats" que han expressat la seva opinió en les últimes setmanes. Cal dir que la seva executòria catalanista està per sobre de tota sospita, i crec que la seva actitud és just al revés del que opina el Sr. Tresserras: no és que soscavin el projecte sobiranista per fer-lo inviable, sinó que no hi donen suport precisament perquè el consideren inviable, o innecessari, o excessivament costós, que de tot hi deu haver. Una opinió que, certament, es podria discutir, però que no comporta ni traïció, ni deslleialtat; una opinió, a més, que prové de gent llegida, viatjada i amb una llarga experiència en el tracte amb Madrid.

La caracterització que va fer el Sr. Tresserras s'ajustaria a una situació en què el projecte sobiranista, o independentista, constituís la primera prioritat d'una gran majoria dels habitants de Catalunya. Res permet afirmar que aquest sigui el cas. Hem de recordar que la participació en la votació de l'Estatut va ser molt baixa; no podem perdre de vista que en manifestacions posteriors ha pesat molt la protesta -l'emprenyada-, perfectament comprensible davant de les males maneres del govern central, però que no és el mateix que el desig de tenir un estat propi; i cal tenir en compte que els suports majoritaris només s'han aconseguit gràcies a l'ambigüitat en les peticions. Em sembla que Madrid comet el gran error de subestimar l'extensió i profunditat del descontentament català amb la situació actual, però aquí es corre el risc, igualment gran, d'atribuir aquest descontentament a un únic motiu, i de proposar-hi una única solució, batejant-la, de forma abusiva, com a manifestació de la voluntat del poble català.

Només una consulta, feta en bona i deguda forma, podrà separar les veritats de les mitges veritats d'un costat i de l'altre, unes veritats i mitges veritats que en aquest moment són el nostre únic suport en el debat sobre aquest assumpte. És de desitjar, per consegüent, que aquesta consulta es produeixi com més aviat millor. La declaració del Parlament, per contra, augmenta la confusió, no només perquè és estrany que un òrgan que deriva la seva legitimitat de la Constitució adopti una resolució que li és contrària, sinó sobretot perquè en declarar sobirana Catalunya confon el desig amb la realitat. És innegable la "voluntat de ser" que Vicens Vives atribuïa al poble català, però a vegades em pregunto si no estem posant el carro per davant dels bous.