Nadal sota un avet

Aquell avet del 1939 portava a les branques tot de poesies per als infants i pels grans

Alfred Pérez-Bastardas
3 min

Era pel Nadal de 1939, acabada la guerra i començada la llarga nit franquista, quan la tia Mercè Bastardas en veure a tota la família tan trista i decaiguda davant la grisor del país encara amarat de la foscor, la por, amb la temença del que podria passar, amb les amenaces i el genocidi cultural que ja queia damunt de Catalunya, va voler alegrar el primer Nadal de la família emmarcat en el règim dictatorial, comprant un petit avet perquè la canalla, aleshores quatre néts d'entre sis i dos anys, poguessin gaudir d'una mica de joia allunyada de tots els records de la guerra i dels camps de concentració. Encara es notava aquella malastrugança amb la cara pàl·lida i el cos aprimat per les penalitats passades, uns al front i els altres sense llibertat. La rereguarda de pors i opressió encara trigaria a esvair-se, de fet va trigar quaranta anys.

Aquell avet del 1939, que era el primer, portava a les branques tot de poesies per als infants i pels grans que ajudaven a alegrar i donaven un aire de festa, de celebració. Abans hi havia hagut el dinar, eren prop de disset comensals, tot eren records i enyorances d'un passat que feia quatre dies encara era prou viu. Ara hi havia una por estructural i una temença; no sabien què passaria, però el que es veia era prou clar: venjança, condemnes a mort i de per vida, dictadura, genocida cultural. A una germana seva, la Lola, la van bufetejar pel carrer perquè no es va aturar a saludar braç en alt la bandera espanyola que alçaven un grup de falangistes.

L'avi, Albert Bastardas, republicà i catalanista, antic alcalde popular de la ciutat (1908-1909), diputat a la Mancomunitat i a la Generalitat de Catalunya el 1931, desterrat amb tota la Junta del Col·legi d'Advocats el 1926 per publicar la Guia Jurídica en català, amic de Francesc Layret, de Prat de la Riba, fou president de l'Orfeó Català, etc., va ser apartat el 1939 de tots els càrrecs polítics. A la seva mort, el 1944, el recordatori no podia ser escrit en català, no el van voler fer en castellà, hauria estat una deslleialtat, el van fer en llatí. En català hauria sigut impensable, en castellà vergonyós. Del llatí ve la nostra llengua.

I aquell avet simbolitzava la llibertat adquirida clandestinament. El clima nadalenc envoltat de por, difícil de fer entendre als nostres fills i néts, ens tenia corpresos. I cada any la festa de l'arbre de Nadal agafava més intensitat, l'avet es feia més gran, fins que ja va tocar al sostre i nosaltres esperàvem aquella festa amb gran alegria. Enceníem els llums i cantàvem Oh arbre Sant, oh arbre Sant, com són fidels tes fulles… Més endavant es va inventar una associació dins de la família Bastardas-Parera, dita la Colla Cargol que feia activitats amb els néts i els germans per trobar-se i alleugerir-se de la punyent atmosfera del franquisme. Aquesta Colla Cargol (1951-1961) va fer que tot semblés normal dins de l'anormalitat política i cada acte que fèiem, de pastorets, de teatre, de ballades, de putxinel·lis o de poesia i cantades, de dinars, de Nadal, quedava registrat en uns fulls dits Noticiaris amb dibuixos a tot color. Com a complement, o millor dit com a centre, es va confeccionar una revista "clandestina" dita El Cargolí, l'edició de la qual era de set exemplars, un per cada germà, fets tots a mà d'un en un, amb un total de 1.150 originals. Aquests papers enquadernats ara són examinats com a resistència cultural, familiar, quan el règim franquista es mostrava més dur amb la cultura catalana, un autèntic genocidi. Dos volums enquadernats dels catorze originals d'aquells papers de la Colla Cargol van ser donats a la Biblioteca de Catalunya.

I aquell avet, que cada any era més alt i ferm, va portar regals per a tots i se´n va fer la gran festa de la família. Vers el 1990, ens aplegàvem més de vuitanta persones, entre ells els vint-i-vuit néts que els avis havien tingut.

Amb això s'escaigué els cinquanta anys de la Festa de l'Arbre de Nadal, que havia institucionalitzat la tia Mercè, quan ja no podíem reunir-nos tots perquè no hi cabíem. Ara, ens queda un record inesborrable. Cada vegada que anem al bosc i contemplo els avets em vénen a la memòria els nadals passats sota aquells avets que simbolitzaven per nosaltres llibertat i catalanitat en ple franquisme. Cada Nadal és una memòria històrica.

stats