Tot esperant la neu

Cal obrir-nos a altres "detalls" del Pirineu per descobrir que no tot és la neu

Va ser vers el 1940, que Samuel Beckett va escriure Tot esperant Godot i fou estrenada a França el 1952. Una obra de teatre de l'absurd, on dos indigents sota d'un arbre esperen que arribi Godot. Obra potser ben pessimista, humana i amb un gran sentit de l'humor, i d'un minimalisme ben contrastat. A Catalunya es va estrenar el 1965 a Lleida i, un any després, al teatre Romea. El fons de la qüestió és la incomunicació entre els dos protagonistes que esperen el déu en forma de mannà o de salvador que els ha de deslliurar, tot passant el temps conversant i fins i tot discutint amb vehemència absurda. Tanmateix, qui diu un salvador diu un Godot, que no se sap qui és, encara que el podem identificar amb l'Absolut i que, al final, no es deixa veure si no és a batzegades... Per nosaltres, Godot és fred i blanc i es queda enganxat a la terra i als arbres. És, per dir-ho clar, l'aigua gelada, la neu, la finesa i l'esperança d'un bon auguri que ens ajudarà i que ens vol traspassar la força de la realitat. Anem esperant que sempre trobarem que la naturalesa ens donarà la solució i potser no anem pas desencaminats, si pensem que serà així.

L'obra com a llibertat d'expressió no va agradar al règim franquista. De fet, cap de les obres de Beckett, ni de Garcia Lorca, ni d' Ibsen, ni d'autors com Salvador Espriu, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Benet i Jornet, etc. I per això va trigar més de dotze anys a ser estrenada a Catalunya. La censura teatral era rigorosa, també sobre llibres i en tots els àmbits de la llengua i cultura catalanes durant el franquisme, i sembla que encara no s'hagi acabat. I autors com Pere Calders, Estanislau Torres, Guillem Viladot, Montserrat Roig o Víctor Mora ho van patir força.

Nosaltres hem volgut construir un simulacre d'allò que l'obra teatral vol mostrar per suggerir que les nostres esperes al Pirineu tenen força a veure amb les que Beckett feia raonar en els seus quasi monòlegs de Tot esperant Godot, o la neu, que vindria a substituir els nostres anhels més variats. Ara esperem la neu com qui espera la subvenció; aquest any, i com sempre, per octubre –novembre ens arriba a batzegades i ens sembla que l'hivern ja és aquí. Després s'atura i retorna la calma, la placidesa, i l'esperança que quan arribi meteorològicament l'hivern retornaran els flocs de neu i ens salvarà la temporada. Però si no fos així, degut a l'epidèmia o a la climatologia, també ens cal obrir-nos a altres "detalls" del Pirineu per descobrir que no tot és la neu, que és molt, i que la cultura pirinenca té força per mostrar-nos, si ens ho proposem, de trobar climes diferents tot esperant que el nostre Godot ens ompli l'esperança.

No siguem, doncs, massa pessimistes i obrim-nos a la certesa que, si més no, a diferència de Godot, la neu sí que arribarà i la podem esperar amb il·lusió. Però no deixem que tan sols sigui neu el nostre Godot i intentem trobar d'altres mitjans econòmics en cas que no arribi la neu esperada. Les comarques pirinenques de baixa demografia, com diria Amadeu Gallart, per ara s'han de refiar del turisme de neu i de prats per sobreviure. Tot esperant la neu em recorda Tot esperant Godot! Salvant les distàncies, és clar.