La provisionalitat com a signe dels temps

El covid-19 ha traspassat tots els comportaments que fins ara ens semblaven normals i sensats

Hem entrat des de fa uns quants anys en l'única certesa constatable que podem apreciar amb diverses magnituds econòmiques, socials, polítiques, artístiques i intel·lectuals. La provisionalitat constant i extensible en tots els camps del coneixement humà. Aquesta certesa és prou evident en tots aquests camps i en molts més, com en la ciència mèdica, l'urbanisme i l'arquitectura, les creences filosòfiques, les religioses i les històriques, i encara diria que ho és també en l'astrofísica, la pintura, la fe, la joia i la felicitat.

Per tot això, bé podem dir que un dels grans signes dels temps no és pas el coneixement virtual de la realitat a través de les ciències sinó un signe que pot passar desapercebut, o simplement desconegut si no hi parem atenció, com a font d'una realitat que no per ser molt estesa no és pas més coneguda o contrastable.

Avui dia podem dir que si una cosa és constatable en tots els àmbits de la globalització és la provisionalitat com un dels signes dels temps que contrasta amb les "veritats" que semblen constants i permanents en tots els camps de la vida científica. La globalització encobreix gairebé en tots els casos de la vida social i no ens deixa analitzar amb detall els fenòmens que passen davant nostre una vegada i una altre sempre però amb un canvi constant o provisional, que ens sobrepassa en la realitat del món.

Podríem desenvolupar aquesta singularitat en el món més dinàmic de la política i l'economia, però sempre amb el pes de la provisionalitat en totes les qüestions que engloben la ciència política, la sociologia com a eina d'entendre el món i pràcticament tots els camps en què la humanitat ha anat desenvolupant les seves investigacions.

Però si actualment hi afegim la gran depressió economico-sanitària derivada de la malaltia vírica que ens envolta, la provisionalitat és encara més que evident; no podem saber més del que dia a dia descobrim i que, per tant, és canviant, tenint el que sabíem en les setmanes anteriors com un coneixement provisional que ens obliga a canviar radicalment sobre la nostra conducta humana i social. El covid-19 ha traspassat tots els comportaments que fins ara ens semblaven normals i plenament sensats, ara amb la pandèmia hem hagut de canviar-ne i obligar-nos a fer coses que no hauríem suportat sense admetre que la provisionalitat dels nostres actes té components irracionals i quasi esquizofrènics.

Però és en tots els camps que la provisionalitat de la globalització ens fa canviar comportaments, idees, creences, obligacions o sensacions humanes que abans no hauríem ni apreciat.
Aquesta provisionalitat de les actituds i creences és l'única certesa que ara com ara tenim per desenvolupar un pensament social que es basi en una experimentació científica. Per això cal mirar amb esperit científic els signes dels temps que ens poden portar a entendre una mica millor què està passant i què estem fent per entendre-ho. Potser no serà per sempre, però ara com ara la provisionalitat dels actes i dels fets ens acompanyaran durant un llarg temps terrenal. Una de les coses més certes que tenim del coneixement humà és que tot és provisional. Però malgrat això ens caldria no perdre de vista que necessitem reformular l'anomenat pacte social. L'estat del benestar, tot i la provisionalitat actual, cal que l'anem recuperant i no el deixem morir, que és el que sembla que passa...