Els altres presoners

Tots tenim clar avui que devem l’èxit de la Transició a la irrupció de la prosperitat econòmica europea, als nous aires que bufaven a l’interior de l’Església i a la piadosa mentida que, amb el retorn del president Tarradellas i l’autonomia per a tothom, quedava resolt l’altre gran conflicte que havia dividit els espanyols. Però no oblidem els fets posteriors que la van consolidar. Si els nacionalistes bascos, uns amb les armes a la mà, d’altres atrinxerats a les diputacions, es negaven a votar la nova Constitució, els catalans, sempre pactistes i pragmàtics, amb tots els demòcrates, acceptaven a canvi del restabliment de les llibertats la victòria del general Franco i, amb el rei que havia nomenat el dictador, que fossin els seus hereus els que pilotessin la nova democràcia. Al cap de pocs anys, després de l’intent fallit del coronel Tejero, es produïa un fet capital que legitimava la monarquia i la Constitució del 78: l’alternança al poder. Els socialistes, un cop al govern, no es desdeien de la paraula donada i, renunciant a tota vel·leïtat revolucionària, lideraven la plena integració a les institucions europees i atlàntiques. El país entrava finalment en un període de consens facilitat per la bonança econòmica europea. Tot i el malson dels actes terroristes d’ETA, els vells nacionalistes bascos veien les seves reivindicacions forals consagrades per un Estatut a mida del PNB i els catalanistes veien reconeguda la seva llengua i cultura per un Estatut que els donava plenes competències sobre aquestes matèries. Tant els uns com els altres contribuïen a més, amb els seus vots, a l’estabilitat governamental, i una nova alternança al poder, el 1996, semblava consolidar definitivament la democràcia.

Però vet aquí que, per culpa d’una pífia descomunal del seu líder, els conservadors perdien inesperadament les eleccions el 2004. Cal recordar que aquesta pífia tenia a veure amb el conflicte central que la Transició havia tancat en fals i que la persistència dels atemptats terroristes d’ETA continuava fent planar sobre la vida política espanyola. Hereus de la tradició unitarista, com ho havia intentat abans el president Aznar i ho aconseguiria finalment el president Rajoy, els socialistes, com els antics liberals del segle passat, intentaven solucionar la insurgència basca amb un nou abrazo de Vergara. El problema de les reivindicacions catalanes era, però, d’un altre ordre. Sense saber on es ficaven realment, els socialistes espanyols es van comprometre a donar suport al projecte d’un nou Estatut per a Catalunya que defensaven els socialistes catalans per desbancar de la Generalitat el partit autonomista que portava vint anys governant-la. Davant d’aquest intent de fer aprovar per les Corts un projecte de nou Estatut per a Catalunya que semblava més ambiciós i més nacionalista, la dreta espanyola, que es considerava injustament destituïda del poder, va retrobar les seves veritables essències aixecant novament amb tota la seva antiga vehemència la bandera de l’ España una, grande y libre.

Com tots sabem, aquest gir de la dreta espanyola tindrà greus conseqüències. El 2010, després de mesos d’una furibunda campanya contra el nou Estatut català, el PP aconseguia fer-lo anul·lar pel Tribunal Constitucional. La sentència del TC significava un cop mortal a una de les condicions que havien fet possible la Transició i provocava alhora un moviment irrefrenable de l’opinió catalanista cap a la independència. De retruc, posava també al descobert el dèficit democràtic d’un règim posat dempeus pels hereus de la dictadura. Així com en països tan diferents com França, Alemanya, Itàlia o Portugal, en canviar la música, canviaven els músics, a Espanya, quan el 82 van entrar a tocar nous músics, es mantenia, sense canvis de personal, ni cap avís als navegants, la independència del poder judicial, per acabar, com no podia ser de cap altra manera, amb la política en mans de la intervenció arbitrària dels jutges.

Els socialistes, que són sens dubte els que més han fet per legitimar la Constitució del 78, van perdre les eleccions generals del 2011 en gran part per haver intentat modificar, encara que fos de molt poc, un dels seus estatuts. Aquesta derrota, que els va dividir entre ells, els va convertir a la vegada, per por de perdre més vots a favor de Ciutadans, en els més estrictes defensors de l’observança de la Constitució, oblidant de passada que si una Constitució pot eventualment consagrar una democràcia, no la decreta, i encara menys les interpretacions dispars que en poden fer els jutges. Portats novament al poder per culpa d’un altre efecte descomunal, es troben avui presoners del seu passat i de les seves conviccions, en una posició especialment difícil per reconstruir un consens que pugui fer possible una altra transició. La reforma federal de la Constitució que necessita dos terços, per a un altre dia; el diàleg bilateral que prohibeix la sobirania nacional de la qual són partidaris, d’aquí una dècada. Ara es tracta de durar. Però molt aviat hauran d’afrontar la situació d’altres presoners i les sentències que els volen mantenir empresonats, o a l’exili. De moment, en lloc de desinfectar, desinflamaran i esperaran que els independentistes acabin per obeir, tornin a parar la mà per si els pot caure alguna cosa i, si per casualitat els seus vots són necessaris, puguin, com abans, cobrar un extra.

Etiquetes