L’art de mentir

El govern central té l’oportunitat de compartir una mentida amb els guanyadors del 21-D

Fer política no és un art? L’art de mentir? En una dictadura, ¿no menteixen al dictador els diferents grups que es disputen els seus favors per demostrar-li que, a diferència dels seus rivals, només actuen ells a favor seu? Tot i que en una democràcia mentir requereix més art, ¿no fan el mateix els partits polítics que es disputen els favors dels votants denunciant les mentides dels rivals pretenent ser ells qui, de veritat, defensen l’interès general?

La transició de la dictadura franquista a la democràcia ens ha donat un exemple eloqüent d’aquest art. Un cop mort el dictador, la classe política franquista es convertia de cop i volta en demòcrata i el president de les Corts ens deia sense embuts que gràcies a les lleis fonamentals del règim dictatorial es podia restaurar la democràcia. “De la ley a la ley por la ley”. Cap demòcrata se’l va creure, però tots van aplaudir. La mentida convenia a tothom. Per això la Transició s’ha vist com a exemplar i providencial. Els franquistes canviaven de banda. Els demòcrates també, ja que deixaven de ser republicans i acceptaven un rei nomenat pel dictador. Se’n va dir “ruptura pactada”.

En aquells anys ja no era necessari recórrer a mentides per convertir en problema soluble dos dels conflictes que havien causat la guerra. La política econòmica liberalitzadora dels teòcrates de l’Opus obria les portes a la prosperitat europea, i si continuaven existint desigualtats escandaloses, amb la negociació col·lectiva primer i les llibertats sindicals després, s’obrien camins per disminuir-les. D’altra banda, els nous aires que des del 59 bufaven amb força en el si de l’Església i la imparable secularització dels costums propiciada per l’allau turística i el creixement econòmic havien pràcticament esborrat del mapa el conflicte religiós. El tercer conflicte, més antic, per no dir ancestral, i per tant més enquistat, era molt més difícil d’abordar.

El veritable eix vertebrador de les forces que havien guanyat la guerra era la unitat d’Espanya

Més que la defensa dels privilegis de l’oligarquia, més que la defensa dels privilegis de l’Església, el veritable eix vertebrador de les forces que havien guanyat la guerra era la unitat d’Espanya davant de les aspiracions catalanes i basques que l’amenaçaven. Els hereus d’aquestes forces acabaven de guanyar les eleccions en tot el territori, però les havien perdut a Catalunya davant d’una nova i imprevisible versió de l’antic front popular. Aquest resultat i els atemptats terroristes d’una minoria basca feien molt difícil encarrilar una qüestió tan delicada i tan potencialment conflictiva. Va ser aleshores quan l’intrèpid ex secretari general del Movimiento va recórrer a una altra mentida.

Per no pactar una autonomia amb bascos i catalans, la donaria a tothom, fins i tot als que no l’havien demanat mai ni sabien el que era. Aquesta enrevessada solució es podia presentar a les forces nacionals com una descentralització regional. Faltava que l’acceptessin bascos i catalans. Per sort el nou president del govern va trobar-se al calaix la mentida que hi havia posat el president Tarradellas. Es tractava d’una mentida meticulosament preparada durant molts anys per un polític químicament pur que, més que cap altre, havia entès que el general Franco havia guanyat la seva guerra, no es giraria la truita a la seva mort i heretarien el poder els seus partidaris. Mantenir el símbol de la Generalitat a la seva disposició en la figura del seu últim president electe els podia servir, eventualment, i de retruc afavorir les aspiracions catalanes així com les pròpies. Podrien haver guanyat les eleccions a Catalunya uns altres, podria haver mort Tarradellas abans de Franco, però la carambola de la història va premiar la perseverança i perspicàcia d’aquest càlcul.

Durant 30 anys ens han fet oblidar que una mentida és fràgil i perquè tingui efecte no l’ha de denunciar ningú

El dictador restaurava la monarquia, els seus hereus la Generalitat, i les dues institucions, beneïdes per unes eleccions, eren al cap d’un any integrades en una Constitució. Tot un èxit que permetia deixar enrere una època fosca. Ha durat trenta anys que ens han fet oblidar que una mentida no deixa de ser fràgil i perquè pugui tenir efecte no l’ha de denunciar ningú.

El 2003, després de vint anys de governs presidits per Jordi Pujol, els resultats electorals feien possible una alternança al poder, en principi, beneficiosa a la consolidació de tota democràcia. Els socialistes arribaven finalment al govern, en coalició amb ERC i un nou PSUC, amb un programa de més justícia social i un projecte de nou Estatut, sense probablement adonar-se de fins a quin punt aquest projecte qüestionava la legitimitat de l’anterior Estatut, que tants subterfugis, dissimulacions i equilibris havia necessitat. Davant d’aquest plantejament audaç, la dreta espanyola, que després de la defenestració d'Adolfo Suárez havia recuperat les seves essències, no va dubtar a tornar a aixecar la bandera del seu antic nacionalisme fundacional.

Com tots sabem, el 2010, un Tribunal Constitucional a les seves ordres, que per definició havia de vetllar pel manteniment de la Constitució, i per tant havia de salvaguardar les dues mentides sobre les quals descansava, les va denunciar en una sola sentència. Una sentència que no únicament invalidava un Estatut imprescindible per a la convivència i l’estabilitat, sinó que, invalidant una votació de les Corts i la d’un referèndum a Catalunya, retirava al mateix tribunal la credibilitat democràtica que tenia. La caixa de trons, un cop oberta, no ha deixat de tronar.

Fa tot just unes setmanes el president Puigdemont, en una situació difícil i sota l’amenaça d’una ordre de detenció, va tenir el seny de proposar al govern de Madrid una assenyada mentida amb el nomenament d’un successor a la presidència de la Generalitat. L’estat espanyol li va contestar ficant a la presó el possible successor. Fa uns dies el president Torra, no fent cas de l’allau d’insults que li dediquen diàriament, ni de l’argument que l’acusa de no tenir una majoria com la que era habitual a la Romania comunista per parlar en nom dels catalans, també ha proposat una altra assenyada mentida amb la formació d’un govern disposat a parlar de tot sense condicions de cap mena. El govern central té ara una magnífica oportunitat de compartir una mentida amb els que han guanyat les eleccions a Catalunya. O és que no en vol compartir cap i el que vol realment és que marxem?

Etiquetes