OPINIÓ
Opinió 19/12/2016

Adéu, 2016

i
Andreu Grimalt
3 min

Com intent fer per aquestes dates des que col·labor amb aquest diari, aprofit el darrer article de l'any per fer una mica de balanç i, també, per posar una mica d'ordre en la voràgine informativa en la qual estam immersos. Ningú no dubta que, des del punt de vista polític, el 2016 s'ha caracteritzat per ser un convuls any electoral. Davant la impossibilitat d'assolir cap tipus d'acord (fruit, com ja he defensat en diverses ocasions, d'avantposar els interessos partidistes als generals, la fagocitació de la democràcia per la partitocràcia) després de les eleccions de fa un any, els ciutadans fórem convocats de nou a les urnes per finalment consolidar uns resultats numèricament semblants i, en aparença, tan difícils de gestionar com els anteriors. No obstant això, el fantasma d'unes terceres eleccions, la "responsabilitat d'estat" venuda per Ciutadans i la rebel·lió dins el PSOE facilitaren la reelecció de Mariano Rajoy com a president del Govern.

Fidel al seu 'modus operandi', s'ha torbat poc el gallec a deixar palès que, més enllà de retocs purament estètics, continuarà aplicant les mateixes polítiques que varen caracteritzar la seva primera legislatura. De res servirà la falsa regeneració d'Albert Rivera i la increïble posada en escena dels socialistes com a "principal partit de l'oposició" (com pot tenir credibilitat un partit que manté Antonio Hernando com a portaveu parlamentari?) en el Congrés. Les proposicions no de llei aprovades en contra de la LOMQE o la Llei mordassa, per exemple, no tenen més que un caràcter declaratiu, sense cap tipus d'utilitat pràctica. En aquesta línia, cal exigir a aquells que varen vendre la seva rendició amb un «governarem des del Parlament» el reconeixement de la seva mentida, tenint en compte la capacitat de veto que té l'executiu (que s'utilitzi de manera diguem-ne poc democràtica és un altre debat), i demanar-los si, ara que hem vist que són capaços de posar-se d'acord a l'hora de fer fer un canvi de rumb a les mesures més polèmiques de l'anterior legislatura, no hauria estat més pràctic fer-ho des del govern, i no permetent que el PP continuï fent i desfent a la seva voluntat, instal·lat en la seva paradoxalment còmoda majoria no absoluta.

No voldria deixar passar l'oportunitat, ara que acaba aquest 2016, d'escriure dues línies sobre la que el diccionari Oxford de llengua anglesa ha triat com a paraula de l'any: la 'post-veritat', definida com allò "relatiu a circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en l'opinió pública que les emocions i les creences personals". El seu reconeixement ve influït sobretot per la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA i dels partidaris del Brexit en el referèndum britànic, però es pot aplicar a gairebé qualsevol aspecte de la política actual: de la mateixa manera que gran part dels arguments dels que feien campanya perquè el Regne Unit abandonàs la UE es basaven en fal·làcies (control de fronteres, més recursos a la Seguretat Social...), reconegudes més tard pels implicats, aquí ens neguen que s'hagin rescatat entitats financeres o autopistes, ens prometen que la recuperació arribarà tard o d'hora a tothom o, més insultant, ens asseguren que només hi ha un camí possible per sortir d'aquesta crisi. Aquesta post-veritat, per tant, ja estava inventada. Només que abans li dèiem 'mentida'.

Tampoc no puc deixar d'esmentar el paper(ot) d'Europa en la crisi dels refugiats, que continua sent tant o més greu però que curiosament ha desaparegut dels mitjans de comunicació; la xacra de la violència masclista, que continua cobrant-se víctimes mortals i que no troba la resposta contundent, més enllà de les bones paraules, que necessita; el procés català, amb dos bàndols enfrontats que només practiquen la fugida cap endavant, sense considerar ja la possibilitat de posar el fre i reflexionar; el circ que s'ha muntat en el Parlament de les Illes Balears, amb lluites intestines que amenacen de posar fi a la poca credibilitat que li queda a la classe política; els processos electorals a importants països d'Europa on el populisme xenòfob és ja molt més que un risc...

Malgrat totes aquestes qüestions, que seguiran ben presents l'any que ve i que, malauradament, deixen poc espai per a l'optimisme, no voldria posar el punt final sense donar l'enhorabona a totes les persones que fan possible l'AraBalears, que ja ha esdevingut un referent de la nostra societat, tant en la vessant informativa com en la tasca que desenvolupa en la defensa de la llengua pròpia. Una llengua que continua tenint molts de fronts oberts i que, curiosament, és més durament atacada per aquells que més afirmen defensar-la.

Molts d'anys per a tothom i fins l'any que ve!

stats