Opinió 13/01/2014

Argumentari impostor

i
Andreu Grimalt
3 min

En la seva penúltima declaració o, millor dit, en el seu penúltim despropòsit, la directora del Fons Monetari Internacional ha afirmat que Espanya i altres països, com ara Itàlia, pràcticament han tornat a la situació anterior a la crisi. És cert que les paraules de Christine Lagarde són totalment contràries a la realitat i que resulten indignants per als milions de ciutadans que han perdut el seu lloc de feina. I no és una opinió, sinó simplement saber llegir: d'un PIB que creixia a ritmes superiors al 3% hem passat a un descens de l'1; d'una taxa d'atur del 8% a superar el 25% de la població activa (que s'ha reduït en tres milions de persones); d'un superàvit del 2% als intents de no superar el 6,5% de dèficit; i podríem continuar.

Però el més preocupant és que ens demostren en mans de qui estam: persones que viuen allunyades dels problemes reals de la ciutadania i que no tenen intenció de solucionar-los; persones que cobren salaris astronòmics per saber llegir i interpretar les dades, fer prediccions encertades, detectar els problemes i establir els mecanismes adequats per solucionar-los; persones que sense rubor ni sentiment de culpa ens diuen anys després que, ups!, ens vàrem equivocar, potser no s'hauria d'haver actuat així, mentre centenars de milers de persones pateixen els efectes de les seves nefastes decisions; persones que viuen còmodament instal·lades als seus despatxos i que saben que per molt que la caguin tenen la vida resolta.

Aquí també en tenim, d'aquestes persones que es mostren cofoies per la tasca ben feta, que donen la culpa de tot el que passa als que hi havia abans i que llancen missatges d'optimisme insubstancial i sense cap fonament. Mentrestant, la caparruda realitat continua mostrant-nos la cara fosca on la majoria està obligada a viure.

No obstant això, per intentar convèncer-nos que ens trobam davant l'any de la recuperació i que Espanya avança #Pelboncamí, el Partit Popular ha llançat un curiós argumentari explicant les excel·lències de la seva gestió i els enormes beneficis que ens estan reportant les polítiques seguides fins ara. No obstant això, la majoria de les afirmacions que componen aquest llistat són fàcilment desmuntables o, almanco, permeten una segona lectura no tan positiva com la que es pretén vendre. N'hi ha també que es poden emmarcar dins un incomprensible humor negre i fins i tot altres que són directament mentida.

Entre els punts positius, destaquen que hi ha 150.000 aturats menys que fa un any, però no diuen una paraula de la qualitat d'aquesta ocupació suposadament creada ni de la creixent precarització laboral. Tampoc no diuen que, segons Eurostat, Espanya és el segon país de la Unió Europea que més ocupació ha destruït en el darrer any o que, des de l'inici de la crisi, la població ocupada s'ha reduït tres milions de persones (un, si comptam des que Mariano Rajoy és president).

També s'atribueixen el mèrit del descens en l'abandonament escolar prematur, quan està demostrat que aquesta baixada és deguda precisament a la situació de crisi; de l'agilització de la justícia i la reducció dels litigis, sense tenir en compte que és a causa de les persones que no han pogut accedir-hi per les taxes judicials del ministre Gallardón; del manteniment (?) del poder adquisitiu dels pensionistes, una revalorització del 0,25% per a un col·lectiu que amb cada cop més freqüència esdevé pilar fonamental de les economies domèstiques de milers de llars arreu de l'Estat.

I podríem continuar amb el sistema sanitari públic de qualitat (quan l'afany privatitzador és innegable), la major (?) competitivitat de l'economia espanyola (assolida, en qualsevol cas, rebaixant els costs laborals) o més seguretat proporcionada per la llei impulsada per Jorge Fernández Díaz (que intenta prohibir les protestes ciutadanes i que recorda a temps pretèrits). O amb això que agrada tant al president Rajoy: Espanya torna a ser respectada a Europa i els espanyols són admirats pel seu esforç a l'hora de superar la crisi.

En veu baixa, els nostres gestors públics admeten que les "inevitables" reformes estructurals encara no han arribat a la ciutadania i ens diuen que hem de ser pacients. No obstant això, la paciència és un luxe que la majoria no es pot permetre, perquè ha de dedicar totes les seves energies a capejar un temporal que inicia el seu sisè any. Parlar de brots verds o de llums al final del túnel quan milions de ciutadans s'enfonsen en la mar de la crisi resulta indignant; de dir que anam per bon camí quan les desigualtats no deixen d'augmentar és inacceptable; afirmar que les solucions adoptades eren les úniques possibles és simplement mentir.

stats