OPINIÓ

Bon appétit!

Fa uns dies vaig llegir un tuit que vaig trobar encertadíssim: “Hem passat de pensar que cobrar 1.000 euros era una merda a debatre si treballar gratis està bé o malament”. Per als que no ho sabeu, estava relacionat amb el polèmic reportatge que publicà 'El Confidencial' sobre els aprenents (ells en diuen 'stagiers', perquè les coses a França sonen molt millor) de les cuines dels grans restaurants de l’Estat. Amb les estrelles Michelin per bandera, els xefs com Adrià, Muñoz o Berasategui disposen d’un exèrcit de cuiners que, de franc, accepten jornades maratonianes, en massa ocasions il·legals, abusives i vexatòries, a canvi de, més que aprendre, poder posar en el currículum que s’ha “treballat” amb els millors.

A partir de l’article, les reaccions no es varen fer esperar. Especialment cridaners són els arguments dels que defensaven el model: no s’obliga a ningú, confonem explotació amb competitivitat, són oportunitats úniques que només aconsegueixen alguns elegits, això passa a totes les feines (i més si parlem de 'la crème de la crème')... Fins i tot n’hi va haver que deien que la culpa era dels clients, que “només” volien pagar 300 euros per menús que, si aspiram a garantir unes mínimes condicions laborals, haurien de costar-ne 500, encara que el premi gros se l’emporta el mediàtic Jordi Cruz: “un restaurant Michelin és un negoci que, si tota la gent de la cuina estigués en plantilla, no seria viable. Podria tenir només 12 cuiners contractats i el servei seria excel·lent, però si en puc tenir 20, serà fins i tot millor. Les dues parts guanyen”.

Lògicament (i per desgràcia) no podem limitar aquesta situació als grans fogons del país. Més aviat al contrari, l’hem de circumscriure a un corrent de pensament imposat i fal·laç. En aquesta línia, cal no oblidar les paraules de l’avui empresonat Gerardo Díaz Ferrán (“per sortir de la crisi, només hi ha una solució: treballar més i cobrar menys) o les més recents de Joan Rosell, quan recordava la seva immensa felicitat quan, de jovenet, va començar a fer feina sense cobrar un duro, ni les línies mestres de les reformes laborals que s’estan impulsant arreu d’Europa, orientades únicament a devaluar els treballadors i convertir-los en una gran massa acrítica, productiva i barata.

El mateix sistema neoliberal ens ven com un gran èxit professional i de superació personal el cuiner que ha “treballat” una temporada en les condicions descrites en el reportatge i després ha assolit el somni de muntar un restaurant, però s’oblida de la majoria, d’aquells que s’han quedat en el camí i, ampliant el pla i fugint del glamur de les estrelles Michelin, dels que no tenen on triar, dels que han d’acceptar feines miserables i mal pagades perquè a la porta “n’hi ha mil que esperen”. El missatge ha calat, i ja és millor tenir una feina de merda que no tenir-ne, millor ser explotat sense cobrar esperant una oportunitat que no sabem si arribarà que somiar utopies, millor acceptar que això és el que hi ha que lluitar contra un enemic massa poderós.

Ja fa estona que moltes entitats alerten del perill que suposa seguir amb les polítiques actuals, que afirmen combatre la desigualtat però que la refermen, que diuen lluitar contra la pobresa però que han provocat que el fet de treballar ja no sigui una garantia per no caure-hi. En paraules del president d’EAPN, la xarxa europea contra la pobresa, estem començant a anomenar feina a qualsevol cosa, encara que sigui precària, inestable i mal pagada (o directament no remunerada, com en el cas dels cuiners).

El factor inclusiu del treball està desapareixent. Per això, quan escoltam l’inefable Mariano Rajoy i els seus acòlits felicitar-se per l’exemplar recuperació espanyola, hem de pensar sobre quins pilars es basa aquesta recuperació. O de veres volem consolidar un sistema que, com la cuina de Jordi Cruz, és inviable si tothom rep el que per justícia li correspon? Malament anam si per fer que la màquina funcioni hem de sacrificar gran part de la població, si per garantir el progrés i el creixement d’alguns hem de condemnar la majoria a la precarietat, l’explotació i la manca d’oportunitats.