Fa just uns dies va arrancar oficialment la campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, però ja portem moltes setmanes en una voràgine d’eslògans, tria de candidats i mítings escudats darrere el que es denomina precampanya (si algú en sap la diferència real, que me l’expliqui). I si haguéssim de destacar un sol missatge, aquest seria el de la importància d’aquestes eleccions: tots els partits en destaquen l’enorme transcendència, però, malauradament, pocs fan propostes creïbles de signe clarament europeu.
En aquesta línia, vaig trobar molt encertat un acudit del genial Vergara publicat a eldiario.es la setmana passada: a la vinyeta, una parella de vellets miraven el televisor, i ella s’esclatava de riure imaginant la següent notícia del telenotícies: “...durant la seva al·locució, Jean-Claude Juncker respongué amb un eloqüent ‘Mira qui parla, els dels ERO d’Andalusia’, a les acusacions sobre el cas Bárcenas fetes per Martin Schulz en un míting. Alguns diran que és una exageració, però les campanyes dels principals partits espanyols s’han plantejat en clau interna i tenen com a objectiu fonamental la destrucció de credibilitat de l’adversari.
D’exemples, per desgràcia, n’hi ha molts. Deixant de banda que molts no saben qui són Juncker o Schultz, hem escoltat a González Pons afirmar que si el PSOE guanya les europees és molt possible que la crisi torni, a Elena Valenciano parlar del finançament irregular del PP per defensar la seva candidatura, al candidat Cañete referir-se a l’herència enverinada del PSOE o a tercers partits fonamentant la seva campanya en les maldats intrínseques del bipartidisme actual.
Per descomptat, tots fan una crida a la ciutadania perquè vagi a votar dia 25, espantats per l’elevadíssima abstenció prevista, però la majoria no utilitza arguments que tenguin a veure vertaderament amb Europa. Una part molt significativa de ciutadans continua veient la UE com un ens aliè, allunyat dels seus problemes i poblat per polítics oportunistes que viuen com reis. Se’ls parla de la importància del reforçat Parlament Europeu però no es fa cap tipus de pedagogia ni se’ls explica el perill que suposa una abstenció del 55% (o més) o el previsible auge dels partits antieuropeistes.
Gran part dels mitjans de comunicació tampoc no contribueixen a encetar un debat seriós sobre les eleccions europees, més enllà d’alguna enquesta (sempre en clau nacional) o d’alguna entrevista amb els candidats (els d’aquí, per descomptat). Nombrosos articles se centren a analitzar la suposada ruptura del bipartidisme o el significat que poden tenir els resultats sobre la credibilitat del president del govern o fins a quin punt arribarà el vot de càstig, deixant en massa ocasions de banda que els que se la juguen no són els partits, sinó els ciutadans.
Uns ciutadans que continuen situant la classe política com una de les seves principals preocupacions i que no se senten ciutadans d’Unió Europea altament burocratitzada i preocupada únicament per les qüestions econòmiques. Aquí també hi contribueixen alguns governants, quan justifiquen les decisions difícils dient que és una imposició europea, identificant la UE amb un entramat institucional aliè i autoritari i no com una comunitat de pertinença. Cal lluitar contra aquesta percepció; en un article publicat en aquesta mateixa secció ja deia que és imprescindible un canvi de rumb, dissenyant un projecte polític vertaderament europeu que equipari les dimensions econòmica i social, demanant unes forces polítiques valentes i il·lusionants i formant una ciutadania activa i participativa.
És cert que les polítiques imposades fins ara dins la Unió i abraçades amb delit pels partits conservadors (i també aplicades pels en teoria progressistes) han provocat més pobresa i més desigualtat, tot afectant milions de famílies, però no podem caure en el desànim ni dins el parany dels que volen destruir tot el que s’ha construït, perquè sense Europa no hi ha solució possible. Una Europa diferent, és clar, que prioritzi el benestar de les persones a les grans xifres i que tengui com a objectiu la recuperació i consolidació de l’Estat del Benestar, un model totalment vàlid (encara que la ideologia imperant ens vulgui vendre tot el contrari) per garantir el progrés i lluitar contra la descohesió i la dualitat social.
En definitiva, no podem permetre que es continuï utilitzant la crisi com a excusa per reduir els drets (socials, polítics, laborals...) que tant ens ha costat assolir ni acceptar que els partits continuïn amb les seves campanyes de descrèdit de l’oponent, privant-nos d’un debat seriós en el marc d’una Unió Europea que ha de ser cada cop més forta, més justa, més democràtica, més solidària i, per descomptat, més nostra.
