Tant dia 24 de maig, amb uns resultats que pocs varen saber pronosticar (sobretot pel que fa a la rellevant baixada del PP), com el passat dissabte, amb una constitució dels ajuntaments que ens deixa un mapa multicolor on el blau ha perdut el protagonisme que tenia fins ara, s'han de considerar punts d'inflexió en el panorama polític de Balears. N'hi ha que opinen que el canvi de poder municipal i autonòmic que s'ha donat arreu de l'Estat i també a les Illes, i que respon a múltiples factors, com ara la desafecció ciutadana, la nefasta gestió de la crisi o el continuat incompliment programàtic, s'ha d'observar amb optimisme i il·lusió, perquè comportarà unes formes més participatives, més transparents i més dialogants de gestionar la cosa pública. Segons diuen, estam fent la primera passa que ens allunya d'una concepció patrimonialista de les institucions i del que s'ha etiquetat com a "vella política".
En la banda dels perdedors, les opinions són ben contràries. Permeteu-me fer aquí un incís per explicar (sobretot a aquells que ara defensen amb afany i amb interessos poc dissimulats que governi la llista més votada) per què malgrat obtenir un major nombre de vots el Partit Popular no ha guanyat les eleccions: en un sistema de representació proporcional com el nostre, el guanyador és el que aconsegueix formar una majoria o el suport suficient per poder governar. Així de senzill. Preferir un sistema majoritari és legítim i democràtic, però no poden pretendre canviar les regles del joc a mitjan partit i, el que és pitjor, segons sigui la seva conveniència. A l'estat espanyol, els electors trien representants, no batles ni presidents, i exigir ara que governi la llista més votada suposa una modificació encoberta de les regles electorals (na Cospedal ho va fer a la Manxa i mirau que bé li ha anat).
Deia que els perdedors no comparteixen la visió positiva del primer paràgraf. Més encara, auguren un escenari quasi apocalíptic gràcies a la radicalitat esquerranosa de Podemos, la connivència d'un PSOE disposat a tot per tal d'aconseguir cadires, la perillositat de les marees ciutadanes o altres excuses igualment curioses. Els canvis de govern que s'han produït en places tan importants com Madrid, Barcelona, València o Saragossa espanten els dirigents d'un PP que no escatima recursos per vendre que la deriva chavista-comunista-bolivariana (i etarra, si m'apurau) suposarà l'enfonsament de la nostra societat o, com a mínim, que els pactes que s'han assolit, inestables i contra natura, tiraran per terra la gran tasca de recuperació que s'ha desenvolupat durant els darrers quatre anys.
I entre aquestes dues posicions hi trobam un ampli ventall d'opinions: els que creuen que el canvi no serà tan gran com s'afirma; els que diuen que menysprear la capacitat de recuperació (o fins i tot certificar la mort) dels dos grans partits tradicionals és prematur, atesa la gran infraestructura de la qual disposen i les informacions de les darreres enquestes; els que auguren que en tocar poder les il·lusions i les ganes de canviar les coses dels partits nous s'aniran diluint; els que "saben" que Europa i els poders fàctics no deixaran gaire marge de moviment; els que romanen expectants; etcètera.
Sense voler pecar d'alarmista, el cert és que algun dels moviments que hem conegut aquests dies de diàleg no convida precisament a l'optimisme. En el cas de l'Ajuntament de Palma, m'ha decebut l'actitud de Som, negociant un acord de govern sense voler entrar en la gestió municipal (per què no, doncs, un acord d'investidura?), després demanant disculpes a la militància per entrar en l'equip de Cort, i amb un Miquel Comas que renuncia a ser el portaveu però que sol·licita ser el número 2 (això sí, "a l'espera del que decideixin les bases").
Som conscient que les negociacions són complicades, i més amb unes expectatives tan elevades i quan alguns tenen la mirada lluny de Ciutat, però que la solució passi per una batlia compartida entre els socialistes i MÉS llança precisament el missatge contrari al discurs oficial: el més important no era el programa, sinó les cadires i el control de les distintes àrees. És prest, supòs, per parlar d'esperances frustrades, però el que s'ha vist fins ara no es diferencia gaire d'allò que diuen voler eradicar. En les properes setmanes sabrem la composició del nou executiu autonòmic i esper de veres que no se segueixi la mateixa fórmula de Ciutat. Seria donar la raó als del 'kaos'.
