Opinió 03/11/2013

Cap a la beneficència crònica?

3 min

Aquesta maleïda crisi i, sobretot, les equivocades mesures que s'estan adoptant per sortir-ne, ens permeten veure imatges tan impactants com les llargues coes de gent esperant per recollir menjar pels voltants dels caputxins o les bosses de roba i sabates donades a Càritas per persones que ja no les fan servir i escoltar testimonis, tant en els mitjans com en persona, de gent que ho passa malament de veres.

Però també s'ha palesat un increment de la solidaritat dins la nostra societat. Valgui com a exemple que la Plataforma del Voluntariat d'Espanya calcula que el nombre de voluntaris que col·labora amb diferents organitzacions en l'atenció dels col·lectius més vulnerables ha augmentat un 20%. Queda clar que en aquesta conjuntura econòmica augmenta l'empatia amb el que està en situació d'atur, pateix un desnonament o ha d'acudir a un menjador social, i és gratificant comprovar la lloable i hercúlia tasca que estan fent tantes organitzacions i associacions per pal·liar el dolor i la desesperació de tants d'afectats per la situació econòmica.

Podríem pensar que això, ser solidari i pensar més en el proïsme, és un dels escassos punts positius de la gran recessió, i segurament tendríem raó; sempre és bo que hom tregui el millor que porta a dins i dediqui part del seu temps o dels seus ingressos a ajudar aquells que més ho necessiten. No obstant això, en cap cas no podem acceptar que un ajut conjuntural es faci crònic i imprescindible ni que les administracions, amb l'excusa del no hi ha doblers, deleguin les seves responsabilitats a la bona voluntat de les persones.

En el primer article de la Constitució, a la qual molts s'aferren per no canviar res, se'ns diu que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret. D'això se'n deriva, en teoria, que el benestar de les persones és una qüestió de responsabilitat pública, no de caritat individual organitzada. No vull qüestionar amb això aquell que se solidaritza i dóna suport als seus semblants, però l'administració té el deure legal i moral de garantir amb les seves polítiques públiques els drets de la seva ciutadania i de no ocultar la seva incompetència darrere l'assistencialisme caritatiu.

Malauradament, avui estam vivint aquest "traspàs de competències" per part de l'administració a les ONG i altres associacions, que cada cop més esdevenen l'última xarxa de milions de persones, que hi veuen la darrera oportunitat de no caure en una exclusió social sense tornada. Aquestes persones, víctimes de la crisi i de l'austeritat mal entesa, han passat de ser subjectes de drets a beneficiaris de l'acció solidària de les ONG. Si seguim així, prest tornarem a ser protagonistes de les pel·lícules de Berlanga i l'Estat demanarà a aquells que s'ho puguin permetre que, per Nadal, asseguin un pobre a la seva taula.

A més, l'administració, amb aquest pervers abandonament de les funcions que té encomanades, evita actuar sobre les causes de l'exclusió, la pobresa i la desigualtat. La tasca de les ONG i dels voluntaris és, per norma general, pal·liativa; és a dir, són les infermeres que s'ocupen dels símptomes més greus i procuren que el malalt pateixi menys mentre el metge es dedica a altres coses, segurament importants, però mai tant com la salut i el benestar dels pacients que té al seu càrrec.

Ens hem d'oposar amb contundència a aquest discurs que no només manté sinó que promou la cronificació de la beneficència (des de la televisió pública, per exemple, amb el lamentable programa Entre todos ), perpetuant un model de societat on la injustícia, la pobresa o la desigualtat són vistes com a coses naturals i inevitables.

No tornarem mai a viure com fa uns anys, ens diuen. Afortunadament, dic jo, perquè el model de creixement basat en l'especulació és a la base de la situació actual. No es tracta, com alguns propugnen, d'acabar amb el capitalisme, però sí d'optar per una economia de mercat regulada, on l'equitat sigui la norma, i el benestar social, el gran objectiu.

L'altre dia, Arturo Pérez-Reverte deia en el programa Salvados que, si la crisi dura el suficient com per ser agònica, tendrà com a resultat positiu el naixement d'un home nou, educat d'una altra manera i que no repetirà els mateixos errors. Hi estic d'acord, però només esper que no sigui per la por del desastre, com diu l'escriptor, sinó per la creença en la justícia social; una justícia que és antagònica de la caritat i la compassió que ens volen fer interioritzar i veure com a única alternativa; una justícia que garanteixi una societat on la sanitat, l'habitatge, l'educació o el benestar no depenguin de la bona voluntat d'alguns ni es vegin amenaçats per l'avarícia d'uns altres. Tenim el dret i el deure d'exigir aquesta justícia, per molta por que ens intentin inocular.

stats