Avui vespre em tocarà presentar i moderar un debat sobre si els nostres drets i llibertats es troben en retrocés i, si és així, si els podrem recuperar algun dia. Naturalment, encara no sé què diran els ponents, Cristòfol Soler, Joan Oliver Araujo i Antoni Tarabini, però la preparació de la meva intervenció inicial m’ha servit d’inspiració per redactar aquestes línies, que no crec que difereixin gaire de les tres intervencions.
Ja l’any passat, en el llibre Cap a on anam?, apuntava que cada cop són més els ciutadans que creuen que, si algun dia arribam a superar la crisi, res no tornarà a ser com abans, i hi haurà una part significativa de la població que quedarà òrfena d’oportunitats. Són molts els experts en diferents camps (economistes, sociòlegs, politòlegs...) que alerten de la perillositat del camí triat, que potser sí permetrà una certa recuperació econòmica, però a costa de sacrificar la cohesió social i el benestar de la majoria de ciutadans.
Si seguim així, una part significativa de la ciutadania s’instal·larà permanentment en la precarietat, l’estat del benestar serà un record llunyà i les classes mitjanes, vertadera base de qualsevol democràcia, s’aprimaran fins assolir límits insuportables. Drets consolidats com l’accés a l’educació i a la sanitat, i d’altres consagrats a la Constitució però convenientment oblidats pel poder, com el del treball o el de l’habitatge digne, seran aviat rondalles que els més grans (amb pensions míseres o inexistents) contaran als seus néts (que no sabran el que és gaudir d’una educació pública de qualitat).
Així i tot, els nostres governants neguen la major i asseguren que el full de ruta seguit és l’únic possible per arreglar el desastre que ens varen deixar els altres (l’herència rebuda com a únic argument polític) i per poder tenir esperances en un futur millor. Asseguren que ells treballen per mantenir tots els drets adquirits i per defensar les llibertats que tant va costar aconseguir, però moltes de les seves accions (sinó totes) apunten directament en sentit contrari, llançant velats missatges que a poc a poc van calant en una ciutadania cada cop més exhausta: tenir treball és un privilegi, l’estat del benestar és insostenible, no podem aspirar a un salari digne, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats...
De veres volen que creguem que en els anys que portam de crisi no hem anat perdent drets? O que aquesta pèrdua és conjuntural? O que no respon a un argumentari amb una forta càrrega ideològica? O que és cert que treballen per la recuperació real i efectiva del benestar perdut?
Que demanin a algun dels milers de treballadors que, malgrat “tenir la sort” de poder fer feina, es troben en risc d’exclusió social. Que vegin com s’està conformant el que alguns ja han batiat com a precariat. Que comprovin com els aturats majors de 45 anys estan absolutament desnonats del sistema i que no poden ni tan sols somiar a reinserir-se en el mercat de treball. Que diguin als joves que tota la formació que han rebut no servirà per res i que el seu futur passa per abandonar la seva terra. Que expliquin al ciutadà corrent per què s’ha retallat el seu dret de protesta amb la inacceptable llei de seguretat ciutadana.
Que justifiquin que les dones ja no puguin decidir sobre el seu propi cos. Que assisteixin avergonyits a la consolidació de la pobresa infantil. Que ens diguin per què la religió catòlica ha de retornar a les aules. Que vegin com persones, éssers humans impulsats per la desesperació, s’ofeguen sota una pluja de pilotes de goma. Que parlin amb els milers d’immigrants en situació irregular que s’han quedat sense atenció sanitària. Que defensin per què les promeses electorals s’incompleixen sistemàticament...
No estam perdent només la feina, els doblers o el benestar; en la societat que s’està conformant, impulsada com deia abans des d’una ideologia clara i perversa, la gran majoria dels ciutadans tendrem menys drets i serem menys lliures. Afortunadament, com ja vaig escriure fa estona en aquest mateix diari, cada cop són més els que lluiten per aturar aquests aparentment inevitables canvis i per assolir una societat realment justa i on la igualtat d’oportunitats sigui fonamental.
No hem d’oblidar que la crisi actual no és únicament econòmica, ja que també fa trontollar les nostres bases socials i polítiques, posant en perill els serveis públics bàsics i desposseint-los del seu paper equilibrador i cohesionador. Aquesta deriva adoptada, aquesta ideologia que identifica tot allò públic amb la ineficiència, amb el malbaratament, amb la mala gestió i que lluita per assolir la màxima privatització dels serveis bàsics, aconseguirà que la pèrdua de drets que afecta gran part dels ciutadans esdevengui definitiva. Com a conseqüència, la desigualtat social es consolidarà com un fet irreversible. I això no ho podem permetre.
