OPINIÓ
Portada 24/11/2014

Gent gran, (cada cop més) imprescindible

3 min

No és, per descomptat i per desgràcia, l'únic cas, però sí el que ha tengut més ressò mediàtic en els darrers dies: Carmen Martínez, de 85 anys, s'ha vist obligada a deixar ca seva per haver avalat un préstec al qual el seu fill no ha pogut fer front. Les imatges que hem pogut veure de Carmen abandonant el seu pis són, bàsicament, conseqüència de dues coses: la seva generositat amb els seus i un sistema que protegeix abans els interessos econòmics que el benestar de les persones. De fet, la casa està valorada en uns 160.000 euros i el deute (que en aquest cas no era amb un banc sinó amb un prestador particular) no arribava als 80.000.

Però no és de desnonaments i dels drames que hi van associats del que vull parlar avui, sinó del paper que estan protagonitzant cada cop més pensionistes, passant de ser ajudats per les seves famílies a ser els 'ajudadors', tant econòmics com de qualsevol altra índole. En aquesta línia, el nou número de Quaderns Gadeso vol aprofundir en la realitat de la gent gran de les Illes, analitzant les seves percepcions i com estan vivint (i patint) l'actual crisi socioeconòmica.

Molt resumidament, la gent gran es veu a ella mateixa com el col·lectiu més afectat per la crisi, molt per damunt dels aturats i els joves. Entre els factors que poden explicar aquesta percepció hi trobam un augment del cost de vida, la disminució dels recursos de l'entorn familiar i la reducció, tant de qualitat com d'accessibilitat, dels serveis públics. A més, els majors de 65 anys creuen majoritàriament que la quantia actual de les pensions és insuficient i són de l'opinió que una persona en edat de jubilació ha de deixar de treballar per donar pas als més joves, encara que el percentatge dels que demanen poder seguir treballant s'ha incrementat en els darrers anys (augment molt vinculat a la disminució de recursos aparellada a la jubilació i a l'actual crisi).

A més de tot això, personalment crec que hi ha tres aspectes a destacar de la investigació: el primer, que a més emmarca la resta de qüestions, la gran diferència de percepcions entre el segment socioeconòmic més alt de la població major de 65 anys i els segments mitjà i, sobretot, baix. Aquesta creixent rasa palesa la dualització progressiva que també es registra a la societat en general. Així, els més afavorits es mostren menys preocupats per la seva vellesa, per la quantia de les pensions o per les retallades que han patit els serveis públics bàsics. Per contra, si anam baixant per l'espectre socioeconòmic, les preocupacions per la disminució de recursos lligada a la jubilació, per la minva de qualitat en la sanitat o pel mal funcionament dels serveis de dependència s'incrementen de manera molt rellevant.

Precisament aquesta preocupació pels serveis públics és el segon ítem que volia destacar. En un temps de crisi com l'actual, la sanitat o la dependència, per exemple, són més necessàries que mai per garantir un mínim de benestar a la població i pal·liar la creixent desigualtat que s'està registrant. Les administracions haurien de comprometre's amb la prestació d'aquests serveis, tot prioritzant la vessant preventiva i assegurant una mínima qualitat i l'accessibilitat per a tothom.

I el darrer punt a ressaltar és el que enllaça amb l'inici d'aquest escrit: la progressiva transformació dels pensionistes en pilars fonamentals per a l'economia i el benestar de moltes famílies de les Illes. És a dir, que els padrins i les padrines han esdevingut imprescindibles en qüestions com la cura dels néts mentre els seus fills treballen (manca de guarderies, horaris que impossibiliten la conciliació, etc.) o el suport econòmic per fer front a les despeses habituals, com ara la hipoteca, el lloguer o les factures. També comença a no ser estrany el retorn dels fills a la casa pairal per la pèrdua de la feina o de la casa.

A més de la lògica solidaritat interfamiliar, dos factors poden explicar aquest nou paper d''ajudador' en aquesta crisi: un, que la majoria de la gent gran és propietari de ca seva, per la qual cosa no ha de pagar lloguer o hipoteca; i dos, que encara que siguin percebudes com a insuficients, les pensions suposen un ingrés segur cada mes. No tenc cap dubte que tots els pensionistes ajuden els seus fills o néts amb gust, però resulta molt injust que siguin obligats a destinar els fruits d'anys de treball i estalvi a una altra cosa que no sigui el seu propi benestar.

Un benestar que, amb l'actual crisi i, sobretot, amb l'errònia estratègia que s'està imposant per fer-hi front, s'allunya cada cop més de les classes mitjanes i baixes, siguin majors de 65 anys o no.

stats