OPINIÓ

Les 'Kellys' com a símptoma

No, no m'he equivocat escrivint el nom de les que probablement són les galetes més famoses de Mallorca. Amb aquest apel·latiu, kellys, es coneixen les dones (ho dic així perquè és un treball altament feminitzat) que treballen fent net, ja sigui cases, escales o, com en el cas que ens ocupa, hotels. Ve de la broma "la queli, la que limpia", però la seva situació laboral no fa gens de gràcia, per molt que el vicesecretari de Comunicació del Partit Popular intenti fer befa del nombre d'habitacions que estan obligades a fer.

Amb la competitivitat sempre per bandera, moltes cambreres de pisos ja no es poden acollir al conveni d'hostaleria perquè la seva feina s'ha externalizat, les contracten per unes determinades hores i es veuen obligades a fer-ne més, cobren sous que freguen l'explotació i, a sobre, pateixen una sèrie de malalties derivades de la seva tasca no reconegudes com a malalties professionals. Això sí, el compte de resultats dels establiments que se n'aprofiten augmenta (i més amb les "espectaculars" temporades turístiques dels darrers anys).

El col·lectiu kelly em sembla un símil perfecte del que està passant en l'àmbit general: ja que no podem devaluar la moneda per ser més competitius en les nostres exportacions, devaluem els costos de producció. De fet, s'equivoquen els que afirmen que la reforma laboral de 2012 no ha aconseguit els seus objectius, perquè la seva funció principal era precisament devaluar la massa salarial per, en teoria, reduir els preus d'exportació (realment, aquesta devaluació dels salaris no ha significat, en general, una reducció dels preus de les exportacions de l'estat espanyol, sinó un significatiu increment dels beneficis empresarials. Dit d'una altra manera, Espanya ha estat un dels països que ha vist créixer més les rendes derivades del capital, a costa d'un enorme descens de les rendes del treball.

A més, i aquí coincidesc amb Vicenç Navarro, fer recaure el pes de la recuperació en les exportacions esperant que aquestes siguin la locomotora de la recuperació (i que la suposada millora porti aparellada una redistribució adequada) és un greu error. En primer lloc, perquè el sector exportador representa un percentatge diguem-ne limitat de tota l'activitat econòmica. En segon, per les males experiències prèvies a altres indrets. I en tercer, perquè en les societats desenvolupades el principal element competitiu de les empreses no és el cost, sinó la qualitat i diferenciació dels productes.

Per tant, més que externalitzar o devaluar treballadors per fer créixer la competitivitat, el que cal és just el contrari: un increment de la demanda interna, via increment de la renda disponible per al conjunt dels treballadors. Per tant, es fa imprescindible un increment salarial i una major inversió pública en infraestructura social i altres sectors que redundin en el benefici de la ciutadania. Però també és necessari, i aquí torn a citar el professor Navarro, que les polítiques públiques del país estiguin orientades a crear bona ocupació no només directament, sinó també de manera indirecta: "L'administració és en qualsevol país el major contractant de serveis, i ha d'utilitzar aquesta situació per configurar les pràctiques empresarials en el sector privat, a favor del món del treball".

I segur que aquí molts us demanau: i com es finança, tot això? Doncs amb les reformes que ni el Partit Popular ni Ciutadans (però tampoc el PSOE) estan disposats a escometre: increment de la gravació real de les rendes del capital, reforma de l'IRPF, recuperació d'imposts (successions, patrimoni...), retirada de determinades bonificacions que només beneficien les entitats financeres i asseguradores, etcètera. A més, per molt que sembli que un increment dels salaris és una despesa, s'ha de contemplar en tota la seva dimensió. El problema de les pensions, per exemple, no es circumscriu (o no principalment) a una qüestió demogràfica, sinó de productivitat. L'equació és simple: baixos salaris igual a baixes cotitzacions (igual a "feu-vos un pla de jubilació privat", cosa que palesa l'enorme càrrega ideològica que hi ha darrere tot això).

Com deia Einstein, la bogeria és repetir sempre el mateix i esperar resultats diferents. Per tant, si el govern de Mariano Rajoy, amb el suport de C's i dels socialistes, continua aplicant les mateixes receptes econòmiques i laborals, els resultats seran els que ja pateixen moltes famílies i seguirem consolidant una societat dual, descohesionada, injusta i molt probablement insostenible.