OPINIÓ
Portada 28/09/2015

L'atzucac català (i espanyol)

3 min

En la meva col·laboració anterior us comentava que la campanya electoral catalana seguiria un camí de polarització que diluiria les terceres vies proposades i, el més important, que amb les eleccions del dia 27 no s'acabarien la divisió actual ni, per descomptat, els problemes de Catalunya. Els resultats d'ahir, per desgràcia, han secundat aquestes dues tesis. Per una banda, ens trobam amb un coalició, basada únicament en el lligam del procés independentista, que ha guanyat clarament les eleccions autonòmiques (tenir un avantatge de 37 escons en un Parlament de 135 és sens dubte una victòria) i amb un partit que ha sabut capitalitzar el sentiment espanyolista situant-se, després d'una progressió geomètrica, en una segona posició impensable fa just un parell d'anys. A aquestes dues opcions enfrontades s'hi han de sumar inevitablement un cada cop més irrellevant Partit Popular i una eufòrica CUP, que ha sabut atreure els descontents amb Esquerra i, en menor mesura, d'ICV. Així, les alternatives defensades pels socialistes i pel fallit experiment Catalunya Sí que es pot queden en una espècie de llimbs a l'espera, diuen, que els electors entenguin que el seu és l'únic camí viable.

Per una altra banda, aquestes eleccions no han resolt la divisió social i política existent a Catalunya ni han atorgat, al meu parer, un "mandat democràtic" a la llista guanyadora per iniciar immediatament un procés de ruptura amb les institucions de l'Estat. Acceptant la premissa del caire plebiscitari dels comicis (gairebé tots els partits han plantejat la seva campanya basant-se en això), no assolir el 50% democràticament exigible de la massa electoral catalana impedeix la posada en marxa del full de ruta. És cert que la celebració d'un referèndum, amb una pregunta clara (no allò dels dobles sí), amb tota la informació damunt la taula (és a dir, ben al contrari del que han fet fins ara ambdues parts) i amb les regles ben definides i acceptades per tots els participants (quin percentatge s'ha d'assolir, quines seran les passes a seguir, temporalització...), era la millor de les solucions considerades, però un cop descartat, encara que sigui temporalment i de manera incomprensible, no es poden fer trampes matemàtiques o interpretacions interessades per agranar cap a casa i atribuir-se una majoria social que, ara per ara, no aposta per la independència.

Si Junts pel Sí aconsegueix formar govern (cosa que personalment dubt molt), estarà legitimat per governar, per reivindicar la convocatòria d'un referèndum, per exigir més competències i fins i tot per demanar una nova configuració territorial de l'Estat, però en cap cas per iniciar una DUI de com a mínim incerts resultats. Artur Mas, que va iniciar aquesta cursa per salvar la pell i la cadira, està actuant amb la fe dels conversos i com menys suport electoral té més fort se sent per tirar endavant amb un procés que, s'accepti o no, ha aconseguit dividir la societat catalana.

Això no vol dir que la responsabilitat d'haver arribat a aquest atzucac sigui únicament de Mas, ja que una de les grans fàbriques d'independentistes no es troba a Catalunya, sinó a Madrid. Impugnar l'Estatut aprovat pel Parlament català i les Corts espanyoles, negar reiteradament la celebració d'un referèndum, defensar a ultrança una configuració territorial i institucional segurament caduca o intentar atreure vots radicalitzant la campanya amb el candidat Xavier García Albiol són moviments que han donat ales als sentiments independentistes i que encaixen dins el 'Código Mariano' que tan bé descriu Antón Losada. A més, aquesta nefasta estratègia, que ha inclòs les paradoxals i lamentables imatges de negar el caràcter plebiscitari als comicis i alhora suplicar als líders mundials que apostassin per la unitat d'Espanya, ha portat el PP de Catalunya a instal·lar-se en la irrellevància, amb els pitjors resultats des de 1992. Albert Rivera ha sabut llegir bé aquesta situació, tot capitalitzant el vot unionista i situant-se en una bona posició en la graella de sortida de les ja properes eleccions generals.

No tan bé ha anat la cosa a Pablo Iglesias, que acceptava abatut uns mals resultats per a la seva formació. Uns resultats que lògicament s'han d'emmarcar dins la dualització que ha marcat les eleccions, però també a una certa pèrdua de l'estirada que tenia fa just uns mesos Podemos i que múltiples enquestes d'àmbit estatal semblen confirmar. Per part seva, diuen que Miquel Iceta ha salvat els mobles, però la progressió que ha experimentat en els darrers quinze anys (dels gairebé 1.200.000 vots de Pasqual Maragall al mig milió de diumenge) és o hauria de ser un símptoma clar de preocupació pers als socialistes.

Tot això no vol dir que es puguin extrapolar, com alguns han fet, els resultats de diumenge a la convocatòria electoral del desembre ni que, com deia, s'hagi trobat la sortida del laberint. L'atzucac català (i espanyol) és cada cop més estret, més inhòspit i més obscur. Sona a tòpic i a desideràtum, però l'única sortida que puc albirar passa pel diàleg, el seny i l'alta política, tres ingredients escassos, molt escassos, en aquests temps que corren.

stats