OPINIÓ

Rajoy, el vencedor dels congressos

Aquest mes de febrer ha estat agitat per als principals partits d’àmbit estatal. Tres han celebrat els seus respectius congressos, de format i dinàmiques distintes, mentre que el PSOE, potser el que més en necessita un, demana pròrroga fins al juny. El primer fou Ciutadans, amb un Albert Rivera que ha revalidat el seu lideratge, que s’instal·la en un perillós personalisme (que si no canvien molt les coses, serà la llavor de la seva autodestrucció, tal com va passar amb Rosa Díez) i que abandona ja de manera oficial el centre polític. Allò de liberals en economia i progressistes en la vessant social ha desaparegut de les seves línies marc i s’institucionalitza el paper de crossa del Partit Popular, que de ben segur li passarà factura en les properes convocatòries electorals.

Un Partit Popular que ha tengut aquest cap de setmana un congrés molt tranquil; que els principals temes de debat siguin, sense negar la importància que tenen, la maternitat subrogada o la recuperació de la figura del coordinador general dóna una idea prou clara del camí planer que té, almenys internament, Mariano Rajoy en els propers anys. El president ha estat aclamat (celebrar congressos quan un és al poder té un curiós efecte balsàmic) i avui ningú no s’atreveix a discutir la seva figura (les denúncies de tupinada d’un compromissari foren l’anècdota de la jornada). Per a alegria d’alguns i desesperació de molts, ha quedat palès que el 'Código Mariano' funciona: l'estratègia de no fer ni canviar res com a solució de problemes (recordem que gairebé no ha modificat la seva junta directiva) és i serà la clau de volta de la seva gestió. Per tant, podríem resumir el conclave popular en tres idees fonamentals: que Rajoy continua sent el líder i segurament serà el candidat en les properes eleccions generals, que la corrupció en la qual continua immers el partit ja li ha fet tot el mal que podia fer-li i que aspiren a recuperar la vocació de majoria absoluta, acabant amb el partit que ara mateix menja del seu graner electoral, bé reduint-lo a la mínima expressió, bé fagocitant-lo.

A Vistalegre, en canvi, sí es varen poder veure confrontació, debat d’idees, lluites personals i vencedors i vençuts. La notícia no és que Pablo Iglesias revalidi el càrrec de secretari general, sinó la seva victòria tant en la formació del Consell Ciutadà com en les propostes programàtiques. La majoria de les anàlisis que s’han fet sobre el congrés de Podemos s’afanyen a destacar la derrota d’Íñigo Errejón, acompanyada de termes com “el triomf de la radicalitat” o “el final de la transversalitat”, però tot i la gravetat de la ferida oberta, no estic tan convençut que sigui mortal. De fet, i amb la prudència que suposen més de tres anys de distància fins als propers comicis, és molt possible que el Podemos d’Iglesias hagi assolit el seu sostre electoral i que després d’un resultat similar o potser pitjor que l’actual, les mirades es girin cap a la figura d’Errejón, a la cerca d’un líder que pugui aglutinar una gran majoria d’esquerres i, sobretot, arribar a acords amb el PSOE per enfrontar-se a la més que probable majoria absoluta del PP de Rajoy el 2020. Lògicament, tot dependrà de com es gestioni aquesta “unitat” que es corejava quan es van fer públics els resultats, de la tasca d’oposició que desenvoluparan i, a nivell exogen, de la capacitat que tengui el PSOE per solucionar els seus problemes i tornar a il·lusionar els desencantats.

Precisament, el quart en discòrdia continua presidit per una gestora que, ara per ara, té en el seu llistat d’èxits haver defenestrat un secretari general sense consultar la militància que el va triar i, rompent una de les principals promeses electorals, haver facilitat la presidència a Mariano Rajoy. Ara per ara, les enquestes situen els socialistes com a tercera força política i hauran de treballar de valent per, com repeteixen a Ferraz, cosir el partit. Ja he dit en diverses ocasions que ni Pedro Sánchez ni Susana Díaz em semblen les persones adequades per assolir aquesta fita (la qual cosa no vol dir que cregui que Patxi López sí), però més enllà de les cares veig un greu problema d’identitat i de programa en el si del PSOE que pot conduir a la seva pasokització. La confiança es perd fàcilment i és molt mala de recuperar; i no veig ningú capaç de transformar una situació tan adversa, almenys en el curt termini.

Els congressos dels quatre grans partits marcaran, per tant, la política estatal dels propers anys. I vist el panorama, no sembla que Rajoy tengui excessives dificultats per seguir aplicant “les polítiques que ens fan transitar per la senda de la recuperació, l’ocupació, el benestar i la unitat d’Espanya”. I per molt de temps.