Andreu Grimalt
25/06/2013

Síndrome del canvi de cadira

3 min

L'experiment destaca per la seva senzillesa: prenguérem distintes dades publicades, especialment econòmiques (atur, deute, prima de risc), i les mostràrem a dos grups de polítics, un que tenia responsabilitats de govern i l'altre del principal partit de l'oposició. Segurament sereu minoria els que us sorprendreu de l'enorme diferència que registràrem entre ambdues interpretacions. Independentment de la xifra, els que es trobaven a l'oposició digueren que era un signe inequívoc de la mala gestió del govern, mentre que l'altre grup afirmava que era causada per la nefasta herència rebuda o bé que era un indicador clar que s'estaven fent les coses bé (en alguns casos extrems, les dues coses alhora).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per completar l'experiment, i amb la paciència intrínseca a la investigació, esperàrem l'intercanvi de papers entre els que governaven i la bancada de l'oposició. Llavors, tornàrem a mostrar les mateixes xifres als polítics estudiats i, a causa del que ja podem anomenar la síndrome del canvi de cadira, el posicionament de tots els subjectes fou exactament l'oposat al que defensava abans.

Fins i tot volguérem anar més enllà i, per tal d'establir els límits de la síndrome, forçar la situació. Per això els mostràrem notícies, talls de veu i vídeos on sortien ells mateixos dient justament el contrari pocs mesos abans, quan encara no ocupaven la seva cadira actual. Cap d'ells no va canviar la seva opinió. Més encara, com més flagrant semblava la contradicció entre una època i una altra, més elaborada era la justificació, si bé n'hi hagué que es limitaven a tancar el tema amb un "no té res a veure" o "no és el mateix en absolut".

Naturalment, aquest experiment no s'ha dut mai a terme en cap laboratori, però per desgràcia assistim a la propagació sense control d'aquesta malaltia en multitud d'ajuntaments, parlaments, rodes de premsa, declaracions institucionals o entrevistes. Una primera anàlisi apuntava que els infectats no saben que ho estan, però en els darrers estudis s'han trobat evidències que poden fer pensar que alguns d'aquests polítics en són totalment conscients i han desenvolupat una espècie de cuirassa que els protegeix de qualsevol crítica externa.

D'exemples, en podem trobar centenars únicament bussejant una mica per les hemeroteques: la intervenció de l'actual vicepresidenta del Govern, Soraya Sáez de Santamaría, on criticava Zapatero i Rubalcaba per considerar positives les xifres de l'atur d'abril (dades que ara els socialistes consideren nefastes i que el govern observa amb satisfacció); o els atacs de l'actual secretari general del PSOE a certes actuacions de Mariano Rajoy, exigint-li mesures que ell no va aplicar quan va tenir vuit anys per fer-ho (revisió dels acords amb l'església catòlica, impost de patrimoni...).

Les conseqüències de la síndrome ja es mostren clarament en el si de la societat. La més important, una desconfiança creixent de la ciutadania envers tot el que faci olor de política, com confirmen les diferents enquestes del CIS o, en l'àmbit autonòmic, de la Fundació Gadeso. Els polítics són fa estona la tercera preocupació per la ciutadania, només superats per l'atur i els problemes econòmics, i no sembla que la cosa pugui canviar aviat. Com comentava en un article anterior, la recuperació de la confiança ciutadana és un factor bàsic si realment volem superar aquesta crisi de manera eficient.

No obstant això, el menyspreu amb el qual alguns representants tracten la ciutadania no fa més que eixamplar la rassa que els separa i aviat no quedaran ponts capaços de creuar-la. Considerar que els electors són menors d'edat, infants que acceptaran i creuran qualsevol cosa que els diguin és un dels pitjors errors que pot cometre qualsevol persona que es dediqui a la cosa pública i només serveix per abonar el terreny del descrèdit, on el virus del qual parlem es propaga ràpidament.

La solució passa per tres nivells: en el primer, s'han d'injectar antivírics de vergonya als infectats, per evitar que puguin mentir d'una manera tan còmoda i natural, perquè es ruboritzin quan pretenguin fer-nos llum de gas i siguin capaços d'acceptar els seus errors i de demanar disculpes. En segon lloc, s'han de distribuir grans dosis de cultura política i d'esperit crític a la ciutadania. No val ficar tots els polítics dins el mateix sac i després votar-ne uns perquè són "l'opció menys dolenta". Els electors han de saber exigir el que els han promès i castigar els que no compleixin. I, finalment, redissenyar un sistema que permet la lliure circulació del virus, fent-lo més transparent i dotant-lo de mecanismes que evitin la infecció.

El que està clar és que així, amb infectats que es reprodueixen com zombis i amb una ciutadania que s'estima més quedar a casa que no combatre'ls, no podem continuar. De cap de les maneres.

stats