Al barri de Santa Catalina de Palma, a finals del segle XIX, hi vivia un personatge a qui deien de malnom en Mata-rates, en referència al seu ofici d'exterminador de rosegadors. Un dia, un vaixell anglès que transportava fusta de Canàries a Nàpols i que tenia un greu problema de rates a bord va telegrafiar el cònsol britànic a Ciutat perquè li confirmàs l'existència d'aquest exterminador i, si era així, per contractar-ne els serveis, perquè no sabien com acabar amb la plaga que patien. El cònsol va fer les corresponents gestions, va localitzar en Mata-rates i li va demanar si es podia fer càrrec de l'exterminació. "Cap problema", contestà el cataliner, "feu-me avisar quan el vaixell sigui a Mallorca". Quan la nau atracà a Portopí, el cònsol va anar a cercar en Mata-rates i aquest, després d'agafar els seus estris (ribelleta i ganivet), el va seguir fins al port. Tot just pujar al vaixell, el capità li va explicar el seu problema amb les rates i la seva necessitat de desfer-se'n ràpidament. L'exterminador va demanar una cadira, s'hi va seure, es va posar la ribella entre les cames i, amb el ganivet a la mà, va dir al capità: "Ara dueu-me les rates i aquí mateix les mataré totes!".
Aquesta història, no sé fins a quin punt certa, me la va contar un company d'El Periscopi (www.elperiscopi.com) durant una conversa sobre el model turístic de les illes. En el símil, els empresaris turístics actuarien com en Mata-rates, esperant la feina de seguts i confiant que els turistes vendran facin el que facin, perquè sempre ha estat així. En general, no hi ha voluntat de millorar el producte turístic entès en la seva globalitat. Com a molt, hi ha lloables iniciatives aïllades que suposen petits avanços, però són molts, massa, els que s'asseuen al portal amb la seva ribelleta, esperant els clients, sense moure un dit per aconseguir-ne de millors o per garantir que la seva estada a les illes sigui agradable. I això, tard o d'hora, ens passarà factura.
De fet, els símptomes apunten que ja hem avançat molt en un camí de difícil retorn. El curt-terminisme i el benefici immediat, encara que sigui minso, impedeixen veure-hi més enllà i apostar per un producte de qualitat no basat en el preu, en el nombre de visitants i en la mà d'obra intensiva i de baixa qualificació. Els resultats d'aquesta aposta estratègica no es veuran en dos dies, i això espanta a la majoria.
Un recent informe publicat per Quaderns Gadeso deixa palès que les valoracions dels nostres turistes experimenten una lenta però contínua baixada. Tothom entén que si els consumidors d'un determinat producte no n'estan satisfets, no el voldran tornar a comprar ni tampoc no el recomanaran a les seves amistats. Per tant, si no som capaços d'assimilar i comprendre els punts febles del turisme balear que ens indiquen els nostres consumidors, mai no els podrem arreglar i entrarem en una espiral autodestructiva de difícil sortida.
És natural i lògic que el principal atractiu de les illes continuï sent el sol i platja i que el gruix dels turistes vénguin durant els millors mesos meteorològicament parlant, però això no vol dir renunciar a, per una banda, allargar per davant i per darrere aquesta temporada ni, per una altra, a explorar i oferir productes distints, orientats a segments turístics diferents i que generin noves i gratificants experiències.
Tothom sembla estar d'acord que, de potencial, n'hi ha, però fa la sensació que molts no estan disposats (o simplement no poden) a fer sacrificis i inversions destinades a solucionar el problema de l'estacionalitat. Perquè una cosa és clara: la necessària participació de tots els sectors. De què serveix que un hotel romangui obert si els restaurants de la zona estan tancats? Quins clients pot tenir una empresa d'oci si no hi ha avions que duguin els turistes? Què fa un comerç turístic obert si no hi ha llocs on allotjar-se? Quin sentit té un hotel de quatre o cinc estrelles en una àrea urbanísticament degradada?
Les bones temporades d'enguany i de l'any passat són la mostra més clara que tenir els hotels plens no és garantia de res. Ni de més rendibilitat, ja que en massa ocasions s'arriba al no vacancy a costa de tirar els preus; ni de més despesa dels turistes, que cada cop més aposten per un model de tot inclòs que fereix de mort l'oferta complementària; ni, per descomptat, de més i millors llocs de feina, com demostren les elevades xifres d'atur en plena temporada i la precarització de les condicions laborals.
La solució és tan fàcil d'exposar com difícil d'implementar, perquè hi ha multitud de factors que hi juguen en contra: crisi econòmica, manca de crèdit, incapacitat institucional, escàs diàleg entre les parts, reticències empresarials, poca visió de futur... Així i tot, ens hi hem de posar sí o sí, i avançar només és possible amb un gran acord entre totes les parts, des dels hotelers fins a l'oferta complementària, passant per les companyies aèries i les administracions públiques.
