OPINIÓ
Opinió 30/01/2017

El circ del Parlament

i
Andreu Grimalt
3 min

Els que habitualment seguiu aquests escrits deveu saber que, entre moltes altres qüestions, hi ha dos aspectes relacionats amb la política que em preocupen especialment (i que estan molt relacionats): la confiança dels ciutadans en les institucions, sense la qual qualsevol sistema està condemnat al fracàs, i la partitocràcia, un dels principals enemics del model democràtic que va guanyant batalles sense que ningú sembli disposat a fer-li front, alguns perquè ja els va bé així, altres per ignorància (real o impostada), la majoria per pur passotisme.

En els darrers anys hem estat testimonis de multitud de casos que incrementen la ja enorme desconfiança de la població envers els seus representants, en moltes ocasions originada precisament per aquesta perversió denominada partitocràcia, que fa que les institucions no siguin més que una xarxa clientelar que respon als interessos dels diferents partits, relegant els de la ciutadania (també anomenat interès general) a un segon pla. El darrer, el sainet organitzat en el Parlament de les Illes Balears per foragitar la seva presidenta, ens ha tocat de ben a prop, deixant ben palès que tot respon a tàctiques partidistes que res tenen a veure amb els problemes de la gent.

Fent una mica de memòria, recordem que tot va començar quan Podemos, el partit que va arribar a la vida política per posar fi a la casta, va utilitzar els mateixos mètodes de purga interna que tant havia criticat i, basant-se en una increïble lògica de fets no consumats, va decidir expulsar de l'organització tres membres que no combregaven amb els que controlen la cúpula i l'estructura. El fet es va agreujar perquè una de les expulsades era Xelo Huertas, elegida presidenta del Parlament en virtut dels Acords pel Canvi. Segons un article del reglament de la Cambra, introduït arran del cas de Maria Antònia Munar i que demostra la poca conveniència de legislar en calent i/o 'ad hoc', Huertas havia de cessar automàticament del seu càrrec en el moment que el seu grup parlamentari confirmàs l'expulsió. La història és prou coneguda: resistència de la presidenta, intents de justificació que fregaven el ridícul, el principal partit de l'oposició embolicant encara més la troca, diverses interpretacions de la normativa que apareixien contínuament a la premsa, escenes quasi infantils a la seu de la sobirania popular, etcètera. Finalment, Huertas va haver de cessar, però podeu estar segurs que la funció encara no ha acabat. Encara estarem un bon parell de setmanes entretinguts amb l'estira-i-arronsa que es muntarà entre els grups que donen suport al govern, que intentaran portar l'aigua cap al seu molí i, de passada, corroborant la tesi partitocràtica.

De poc serveix ara discutir sobre les responsabilitats i les culpes d'un espectacle en el qual gairebé tots han tengut papers protagonistes: el principal, sens dubte, Podemos, que ha utilitzat el Parlament per dirimir lluites intestines, seguint la millor tradició de la vella política que tant critiquen; però també l'executiu, que coneixia i va donar el 'nihil obstat' a l'operació orquestrada per Jarabo i Camargo; els partits del pacte, que tot assegurant que no entrarien en el joc de cadires han mercadejat amb els càrrecs institucionals, i el Partit Popular, que seguint una de les màximes de la partitocràcia ha intentat treure rèdit polític d'una situació que hauria d'haver ajudat a tancar al més aviat possible.

Hom diu que la confiança és molt bona de perdre i molt difícil de recuperar, i la ciutadania d'aquestes illes continua veient com els partits juguen amb ella com si fos inesgotable o, pitjor encara, com si no els importàs gens ni mica (excepte en el moment de les eleccions, llavors sí que ens reclamen i ens acaronen). Dissortadament, aquest no és un problema exclusiu de la nostra comunitat; la partitocràcia afecta totes les regions, tots els nivells de l'administració i, com podrem veure en els propers congressos, fins i tot els partits que venien a rompre amb aquesta dinàmica heretada de la transició i que, a més de deixar en pura utopia la democràcia interna constitucionalment establerta, ha acabat per colonitzar tots els estaments de l'estat de dret, des de la justícia fins a l'educació, passant pels organismes que suposadament existeixen per controlar l'acció de govern: nomenaments a dit, càrrecs de confiança, intercanvi de cromos, cadenes de favors, casos de corrupció silenciats, etcètera.

Per acabar, recuperaré unes línies que vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos: "El problema principal [és] el triomf inqüestionable de la partitocràcia i, per què no dir-ho, de la mediocritat. I si nosaltres, els ciutadans, no som capaços de rompre aquesta dinàmica, (...) únicament estarem alimentant el monstre que està devorant la nostra democràcia".

stats