Ja ha esdevingut un costum de qui us escriu acomiadar l’any fent una mica de repàs del que ha donat de si, tot intentant posar una mica d’ordre i de serenor a una actualitat cada cop més ràpida i canviant (i, paradoxalment, en massa ocasions tan repetitiva). A nivell polític, el 2017 ha estat sens dubte l’any del conflicte, desafiament, procés català (depèn de cadascú situar-lo en una o altra categoria). No hi ha hagut dia que l’opinió pública i l’opinió publicada no situessin aquesta qüestió en el centre del debat, en el qual, malauradament, només es poden distingir dues postures ara per ara irreconciliables. Dijous hi torna haver eleccions a Catalunya i la meva sensació és que res no es mourà excessivament, però me declar incapaç, i més després de tot el que hem vist fins ara, d’endevinar què pot passar en els propers mesos. Això sí, reiter la meva convicció que no hi ha solució que no passi, tard o d’hora, per un referèndum pactat i amb garanties.
En la vessant econòmica hem de destacar l’exemplar recuperació que, gràcies a les magnífiques polítiques del govern Rajoy, està vivint l’estat espanyol. No importa que no estigui arribant a tothom ni que vagi encaminada a consolidar la precarietat laboral i desigualtat social, ni tan sols que condemni un percentatge molt rellevant de la població a viure en un permanent risc de pobresa i exclusió. Som l’enveja d’Europa, els inversors ens estimen, i qui no ho vulgui veure és un alarmista enemic del progrés i del benestar.
A nivell social continuaré insistint en el masclisme encara imperant en les democràcies avançades. Sense negar que s’han fet i s’estan fent passes importants, ens queda molt de camí per recórrer per eradicar d’una vegada per totes aquesta xacra que no es redueix a una estadística d’assassinades, sinó que és un problema de fons molt més greu i, per tant, molt més difícil de combatre.
Per descomptat, l’any ha tingut moltes més fites informatives: des de Trump i la seva gran tasca per afavorir el canvi climàtic fins a la vergonya de la moderna Europa amb els centenars de milers de refugiats que ara gairebé ningú no recorda, passant pel preocupant creixement de l’extrema dreta. I no podem oblidar qüestions més locals, com ara el lloguer turístic o la darrera crisi patida pel Govern de les Illes Balears, que també han ocupat portades i tertúlies d’un any al qual aviat direm adeu.
No obstant això, amb aquest article no només vull acomiadar-me del 2017, sinó també de tots vosaltres. Avui, després de gairebé cinc anys i per motius familiars i professionals, obriré un parèntesi en les meves col·laboracions en aquest diari valent i compromès i us dic a reveure; esper de veres que aquest no sigui el meu darrer article i tornar d’aquí a un temps per poder escriure que les coses han canviat cap a millor, que hem aconseguit avantposar els interessos generals als partidistes, lluitar més pel benestar de les persones que pels comptes de resultats i capgirar les polítiques neoliberals que se’ns han venut com a única alternativa.
I, lògicament, vull donar-vos les gràcies. Gràcies a tots aquells que quinzena rere quinzena heu tengut la paciència de llegir aquests articles, gràcies als que m’heu fet aprendre amb els vostres comentaris i suggeriments i gràcies a totes les persones que formen o han format part de la plantilla de l’AraBalears, fonamentalment per tres coses: per tenir la valentia de dedicar-vos al periodisme en uns temps de tanta incertesa, per fer-ho d’una manera diferent i en català i per donar-me l’oportunitat de compartir les meves reflexions, sense cap tipus de censura ni directriu, amb una àmplia i creixent comunitat de lectors i lectores. Us desitj tota la sort del món.
Una abraçada ben forta, molts d’anys i fins una altra!
