OPINIÓ
Portada 16/02/2015

Les dobles vares

3 min

Resulta com a mínim sorprenent que aquells que han pagat la reforma de la seva seu amb doblers negres i que gairebé des de la seva creació han portat una comptabilitat paral·lela siguin els primers que exigeixen dimissions. O que el secretari general d'un partit que és a l'epicentre d'un desfalc descomunal afirmi que ell hauria cessat immediatament de la seva executiva qualsevol que hagués fet el mateix que Juan Carlos Monedero. És cert que el cofundador de Podemos no ha actuat bé, i que seguint el missatge d'ètica i transparència que propaguen pertot arreu hauria d'haver presentat la dimissió, però una cosa és la necessària demanda de respostes i una altra el desplegament polític i mediàtic que s'ha fet al voltant d'aquest cas.

Coincidint amb això, aquests dies s'està publicant part de l'anomenada llista Falciani, on figuren persones molt rellevants de les finances, l'esport o l'espectacle. Persones que, aprofitant un sistema muntat precisament per defraudar, esquivaven l'acció de les agències tributàries, tot evitant pagar uns imposts que molt bé haurien anat a les nostres malmeses arques públiques. El ministre Montoro diu que aquesta llista és antiga (és cert, perquè les dades són de 2006 a 2008) i que suposen només un aperitiu del que s'està investigant actualment a Espanya; no recorda, però, que molts d'aquests defraudadors foren "convidats" pel govern anterior a regularitzar la seva situació ni que es beneficiaren de l'amnistia fiscal elaborada expressament per a ells.

Aquí m'agradaria fer un incís per mostrar el meu rebuig a la utilització política que està fent Cristóbal Montoro de dades tributàries que ni tan sols hauria de conèixer, amb l'habilitat d'un equilibrista per no traspassar la línia vermella de la il·legalitat, per desprestigiar o amenaçar persones o col·lectius crítics amb la gestió del govern del Partit Popular. Si aquest fos un estat mínimament seriós, faria estona que Mariano Rajoy l'hagués fet cessar.

Tornant al tema que ens ocupa, Emilio Botín, que fou fins a la seva mort president del Santander i un dels espanyols que més doblers tenia en la famosa llista, és encara recordat com un gran home que comportà grans beneficis al país i a qui s'ha d'agrair el seu treball. Per què un banquer que amagava 2.000 milions a la hisenda pública és tan respectat i un polític que intenta pagar menys (amb mecanismes fraudulents, és cert) és lapidat pels grans mitjans? A qualsevol persona mínimament perspicaç no se li escaparà la resposta.

Una resposta idèntica a la de les preguntes: per què un president del govern que dóna suport a tresorers corruptes i menteix en seu parlamentària continua sent president del govern? Per què s'amnistia sense càstig els grans defraudadors? Per què es continua permetent l'existència de paradisos fiscals a la Unió Europea? Per què Juncker, que amb pràctiques irregulars permetia a grans empreses pagar menys imposts quan era primer ministre de Luxemburg, continua sent president de la Comissió Europea? Per què alguns continuen defensant Rodrigo Rato, una peça clau en l'esfondrament de Bankia, i considerant-lo el millor ministre d'economia de la història d'Espanya? Per què es permet que les agències de qualificació que "no varen veure venir" l'esclat financer continuïn sent les que marquen les regles del joc? Per què Syriza és una amenaça per a l'estabilitat de l'euro i les pràctiques menyspreables del monopoli bancari mundial són acceptades i els seus ‘errors’ ràpidament tapats amb doblers públics?

La doble vara de mesurar s'ha institucionalitzat de tal manera que alguns ja no la veuen, molts no la critiquen i gairebé tots la utilitzen a conveniència. El pitjor de tot, no obstant això, és que els que la usen, aquells que amaguen la seva merda (i intenten justificar-la amb excuses increïbles quan la pudor ja és insuportable) però assenyalen cínicament el pet més insignificant de l'adversari, s'han erigit en els adalils de la rectitud i la transparència. Ens donen lliçons de moral els que fa temps que l'han perduda, els que es beneficien d'un sistema podrit i caduc sobre el qual estan còmodament instal·lats, els geperuts que no es veuen la gepa.

Diem prou, doncs, a aquestes pràctiques que només minen la ja gastada credibilitat ciutadana en les institucions i exigim uns representants responsables, que siguin capaços d'admetre els seus errors, que no recorrin a l'’i tu més’ cada cop que se'ls demana i que, en definitiva, ens tractin com a ciutadans i no com a una guarda d'ovelles incultes que potser sí belen per protestar quan el farratge no els agrada, però que acaben dormint allà on diu el pastor.

stats