Fa uns anys, en la seva habitual enquesta estiuenca, la Fundació Gadeso demanava als usuaris de la web que indicassin qui eren les persones més rellevants de Balears. Entre les distintes opcions, hi havia empresaris, polítics, cantants o esportistes. El guanyador, com molts suposareu, va ser Rafel Nadal, segurament el mallorquí més internacional i sens dubte el que més èxits ha conquerit durant la seva carrera. Però curiosament el segon lloc l’ocupaven els jutges i fiscals anticorrupció. Eren els temps dels grans casos de corrupció (Matas, Munar, Ibatur, Unió Mallorquina...) i les primeres condemnes als servidors públics implicats afavorien la percepció ciutadana que les coses estaven canviant i que la tradicional impunitat podia ser cosa del passat.
L’equip format per fiscals com Juan Carrau o Pedro Horrach o per jutges com José Castro era vist com un punt d’inflexió en la tradicional impunitat de determinats càrrecs polítics, o almanco en la benevolència amb la qual eren tractats. La imatge de Maria Antònia Munar, un temps la dona més poderosa de Mallorca, entrant a la presó és en l’haver de la tasca judicial i un missatge a una ciutadania cansada de tractes de favor.
No obstant això, el darrer número de Quaderns Gadeso deixa palès que no basta amb alguns “èxits” judicials per capgirar les opinions formades al llarg dels anys i de l’experiència i que qualifiquen la justícia de lenta, cara, desigual i poc independent, és a dir, influïda pel poder polític.
Lenta, perquè un 85% de la població illenca creu que el funcionament de la justícia espanyola és millorable i que és necessari ampliar el nombre de jutges i de personal administratiu i apostar per uns sistemes informàtics de qualitat per aconseguir una administració eficient i ràpida. No és acceptable que hi hagi judicis que s’estiguin fixant per d’aquí a dos anys o que un procés es pugui allargar quasi fins a l’infinit a partir de recursos i tripijocs legals (i molt manco si això només s’ho pot permetre una minoria).
Cara, sobretot si volem comptar amb un bon assessorament legal i així garantir, com creu una majoria de ciutadans, una sentència favorable. A això cal afegir-hi l’aprovació de les polèmiques taxes judicials, considerades per molts d’experts juristes com a abusives i que poden suposar un fre a la universalitat de la justícia i una discriminació econòmica per a aquells que no puguin permetre’s sufragar determinats recursos.
Desigual, en part pel tema econòmic (recursos, bons missers...), en part per la sensació abans comentada del diferent tracte dels tribunals depenent de la persona jutjada. Aquí han jugat un paper important els intents de la Fiscalia (i de tota la maquinària de l’administració) d’impedir la imputació de la infanta Cristina. Un incís per apuntar que la baixa independència que atorguen els ciutadans als fiscals està fortament influïda per l’actuació del fiscal Horrach en aquest cas.
I poc independent, allunyada de l’antiga i només teòrica divisió de poders formulada fa segles per Montesquieu i també del que consagra la Constitució Espanyola, tan utilitzada per defensar alguns posicionaments i esquivada quan resulta incòmoda. En independència, la justícia en general només assoleix un aprovat justet, mentre que el Consell General del Poder Judicial, un òrgan totalment polititzat que és objecte periòdicament d’un vergonyós repartiment de cadires, només genera desconfiança entre la població illenca. A més d’aquesta greu politització de la justícia, també hauríem de destacar la cada cop més freqüent judicialització de la vida política. S’està donant als jutges una responsabilitat que no és la seva. Per què els tribunals han de solucionar tots els conflictes polítics? Bé està que jutgin la corrupció i totes les malifetes, però sembla que cada una de les lleis i reformes ha de passar abans o després pels tribunals, on també acaben les ofenses a l’honor, que en molts de casos entren dins el joc polític. No defens que siguin respectables o que no s’hagin d’evitar, però que un president malgasti temps i recursos públics perquè un atrotinat exlíder sindical li ha dit fascista és, des del meu punt de vista, passar-se de rosca.
Naturalment, les reformes legislatives impulsades pel ministre Gallardón (les ja esmentades taxes judicials, la reforma del codi penal o la vergonyosa eliminació de la justícia universal) o altres aspectes com l’ineficient jurat popular o l’ús pervers que es fa de la figura dels indults col·laboren activament en la mala percepció de la justícia que tenen els ciutadans de les Illes i d’arreu de l’Estat.
En definitiva, som enfora de tenir la justícia que demanda i mereix una societat vertaderament democràtica; per tant, és necessari i urgent escometre una reforma en profunditat si de veres volem qualificar-nos d’estat social de dret. Malauradament, assolir el consens per dur-la a terme sembla, com en tants altres temes cabdals, impossible.
