Si fem una recerca ràpida per internet sobre les professions amb més projecció de futur, hi trobarem les relacionades amb la informàtica, la tecnologia, la salut o l'enginyeria. Més encara, hom podrà llegir feines (en anglès, que queda millor) que no existien fa uns anys i que requereixen una elevada formació i especialització.
Com és lògic, perquè una societat funcioni calen metges, personal d'infermeria i altres professionals (farmacèutics, òptics, psicòlegs...) que tenguin cura de la salut de la població, i no només en una vessant curativa o pal·liativa, sinó també en la quasi oblidada i molt més eficient prevenció. Sense cap intenció de ser exhaustiu, igualment necessitem jutges que apliquin les lleis aprovades pels legisladors, enginyers i arquitectes que dissenyin les nostres cases i les infraestructures que construiran els obrers i operaris, comerciants que venguin els béns i serveis, taxistes i conductors que ens portin d'un lloc a un altre, fematers que recullin les escombraries, o escriptors i artistes que ens emocionin i ens facin passar una bona estona.
Però avui m'agradaria parlar (més aviat, rompre una llança) a favor de dues professions que consider imprescindibles en una societat moderna i democràtica i que amb massa freqüència no estan suficientment valorades a nivell social: el periodisme i la docència. Del primer, un dels grans de la literatura universal deia que era el millor ofici del món ("aunque se sufra como un perro"), i no seré jo qui contradigui García Márquez.
Un periodisme seriós, responsable i, sobretot, independent, és fonamental per garantir una democràcia real i el control ciutadà dels governants i de les elits. Poder exercir la professió lliure de pressions de qualsevol tipus, amb esperit crític però constructiu i amb imparcialitat (que no vol dir neutralitat, sinó argumentació i manca de tergiversació) és la base per tenir uns ciutadans informats del que passa i amb tots els elements necessaris per formar-se una opinió i actuar en conseqüència. Malauradament, molts són els obstacles que es van interposant en un camí ja prou complicat: interessos polítics, dependències econòmiques, governs espantats o simplement menyspreadors de la professió... Afortunadament comptam amb periodistes que, més per vocació que per cap altra cosa, treballen durament per assolir l'excel·lència en la seva professió i contribuir a desenvolupar una societat millor.
De la mateixa manera, estic convençut que la immensa majoria dels docents té sempre al cap el futur dels seus alumnes i per això intenten desenvolupar la seva tasca el millor que poden, sobretot en un escenari tan advers com l'actual (retallades, canvis legislatius...). L'aula és l'espai on es formen els nostres nins i joves, i no parl només d'adquisició de coneixements, sinó també de l'aprenentatge de valors bàsics per a la convivència i de capacitat crítica per enfrontar-se als desafiaments de la vida. Tenint en compte això, que els mestres i professors juguen un paper cabdal en la construcció de l'esdevenidor, la docència hauria de ser una de les professions més valorades i més reconegudes socialment.
Em ve al cap ara una anècdota que contava Felipe González: durant un viatge que va fer a Finlàndia (país exemplar en matèria educativa) va demanar a una representant del govern finlandès que l'acompanyava per què va optar per la carrera diplomàtica i ella li va respondre, sense indici d'ironia: "Perquè no tenia nota suficient per poder estudiar per mestra o professora d'institut". Amb això queda palesa la importància que atorguen allà a l'educació, i també el llarg camí que ens queda aquí per recórrer.
Per tant, juntament amb l'autonomia de centres, l'estabilitat del marc regulador o una igualtat d'oportunitats garantida per a tots els alumnes, una de les línies que s'ha de seguir si de veres aspiram a canviar el nostre sistema educatiu passa precisament per millorar el nivell professional del professorat i dels equips directius, atorgant-los el prestigi social que es mereixen com a figures principals en el desenvolupament dels nostres nins i joves. Aconseguim entre tots que la docència se situï en els primers llocs dels llistat que esmentava en el primer paràgraf.
Per últim, disculpau l'atreviment i l'autobombo, però no podia deixar aquest escrit sobre professions sense fer una referència als analistes de la realitat social, especialment els sociòlegs i politòlegs, que porten a terme una tasca en massa ocasions poc reconeguda però també imprescindible per entendre i, per tant, poder millorar la nostra societat.
