Ai las, és prudent ser prudent

Ai las, és prudent ser prudent
ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

Hauríem de ser optimistes. La segona onada de la pandèmia serà menys severa que la primera i ens ve acompanyada d’una llum que brilla més i més al final del túnel. Les vacunes arriben i tot indica que, en combinació amb l’esperit de supervivència, seran prou efectives. L’hivern encara serà hivern, però l’estiu serà estiu.

Però no ho som, d’optimistes, i arreu l’aire s’ha enterbolit amb un malestar i una crispació que tenen la seva arrel en l’impacte econòmic de les mesures de contenció del covid. És un descontentament que omple d’incerteses els horitzons polítics i socials. Així, a Catalunya, ha desplaçat, a parer meu, la incògnita principal de les eleccions del 14 de febrer de “Quin partit independentista tindrà la presidència de la Generalitat?” a “¿L’independentisme tindrà una majoria absoluta d’escons?” Dono per fet que, si no és el cas, tindrem, com a l’Ajuntament de Barcelona, un bipartit amb suports puntuals externs.

Hi ha una raó de fons que ha exacerbat el malestar. Europa ens ha fet entendre que disposaríem dels recursos necessaris per parar el cop i, efectivament, els recursos, de moment en forma de préstecs a un tipus d’interès molt assequible, estan arribant abundosament. Així i tot, la percepció ciutadana és que són insuficients, i episodis com el dels ajuts als autònoms només poden confirmar aquesta impressió. Ens hem de preguntar: per què, si rebaixaria la tensió a un cost relativament baix, Espanya no s’endeuta més?

Als responsables de la gestió macroeconòmica, passar d’un endeutament del 100% del PIB a un del 120% els costa, però considerar anar més enllà els fa basarda. El problema és que Europa no parla prou clar. Per cada veu d’autoritat que ens diu que ens podem anar endeutant, i que interpretem legítimament com un encoratjament a fer-ho, n’hi ha una altra que ens diu que anem amb compte. De fet, encara que totes les veus europees ens animéssim a gastar, hi hauria raons per ser continguts. Perquè una cosa és dir-nos que gastem i que Europa sabrà encaixar-ho, i una altra que a l’hora de la veritat sigui així. El tarannà doctrinal al nord d’Europa no és keynesià. Quan la crisi passi, potser aviat, la Comissió Europea, ben alineada amb Alemanya, continuarà compromesa amb el Next Generation, si més no perquè ofereix una oportunitat de finançar el Green Deal europeu, el programa estrella de Von der Leyen. Els ajuts que ens arribin com a transferència hi estaran molt condicionats. Però és improbable que la Comissió es plantegi anar més enllà. Afegiu-hi que la governança europea és tan fràgil que la seva credibilitat és limitada. Segurament el xantatge d’Hongria, Polònia i Eslovènia, que amenacen amb bloquejar els fons europeus, és un incident que se superarà. Però a quin preu? I la propera vegada? No cal ser un gran expert en jocs d’estratègia per entendre que un sistema basat en la unanimitat és molt difícil de gestionar per part dels jugadors principals i, en conseqüència, poc de fiar.

La situació ideal per als nostres responsables de finances seria aquella en què la UE es comprometés irrevocablement a una política molt generosa de provisió de liquiditat que, a més, no tingués conseqüències futures negatives per als receptors. La manera natural de fer-ho seria mitjançant transferències, no crèdits (encara que hi hauria d’haver crèdits pont del BCE). Llavors, esclar, el vertigen a l’augment del deute desapareixeria. En contrapartida, els diners no podrien arribar a voluntat del receptor. Haurien d’estar associats al finançament de projectes econòmicament i socialment vàlids. En aquest sentit hi hauria una lògica de rescat. Però per implementar aquest esquema caldria que la UE s’endeutés més del que ha planejat fer-ho, la qual cosa és molt demanar quan els estats membres tot just han fet el primer pas. O caldria que el BCE monetitzés una part d’aquest deute futur. Però sé prou bé que això, per més que estigués econòmicament justificat, és impossible. No seria acceptable al nord i, em diuen els que en saben, que seria totalment il·legal, com el Tribunal de Karlsruhe s’apressaria a assenyalar. Una alternativa de la qual fa mesos es parlava molt, i ara molt poc, seria el deute perpetu, és a dir, els diners injectats a un estat membre consten com a deute i paguen interessos, però desapareix l’espasa de Dàmocles d’haver de refinançar al venciment. Però crec que tampoc ho veurem. En aquestes condicions, ai las, és prudent ser prudent.