Un tramvia anomenat desig
Les responsabilitats d’inversió sobre infraestructures de transport a l’entorn de Barcelona estan distribuïdes entre múltiples administracions. El govern central és responsable de Rodalies, la Generalitat del metro (en sentit ampli), l’Ajuntament de Barcelona de carrers, busos i tramvies.
Aquesta dispersió genera disfuncions i un desenvolupament poc equilibrat. El govern central s’ha distingit per la seva inactivitat inversora. La Generalitat, segurament amb voluntat compensadora, ha fet més del que ha pogut i s’ha embrancat en projectes desmesurats com el de la L9 del metro. Afortunadament, d’aquesta línia se n’ha pogut posar en funcionament la part de l’Hospitalet i del Prat, amb la qual cosa ha baixat molt la quantitat de diners enterrats i improductius. Però encara en queden. Cal, amb urgència, ara que ja és possible perquè la L9 hi connecta, desenvolupar la L10 a la Zona Franca. I també caldria evitar el perill de malbaratament per deteriorament del que ja s’hi ha invertit. Les tuneladores segueixen al subsòl de Barcelona. Són màquines cares, que s’han de mantenir i vigilar (un dia van trobar un grup de joves fent una festa a la màquina). Com a mínim convindria arribar aviat al punt on hagin completat la seva feina.
Ara ens trobem, com si el que s’ha descrit no reflectís una situació prou complicada, que el projecte estrella de l’Ajuntament és la connexió per la Diagonal del Trambaix i el Trambesòs. Un observador extern hauria de concloure que estem en mode de fugida endavant. Enmig d’un panorama on hi ha projectes cabdals (molts dels de Rodalies) que no es fan i d’altres que estan a mig fer (metro del Vallès, plaça de les Glòries), ens embarquem en un projecte que és complex des de molts punts de vista i que, sense cap mena de dubte, no és tan prioritari com, restringint-nos al terreny del transport, dur a terme les inversions necessàries per rendibilitzar el que està a mig fer.
Sobre els costos i beneficis del projecte del tramvia per la Diagonal, convé ser lúcids. Com de costum, el cost serà més alt que els 175M€ que ja s’han anunciat. Sobre els beneficis, reconec que és un tema tècnic, però voldria precisar que un càlcul de beneficis ho ha de ser en termes nets: beneficis addicionals respecte a l’alternativa (molt més econòmica) dels busos elèctrics, i descomptant l’impacte negatiu sobre l’entorn Diagonal.
Un tema clau és el del finançament. El procediment tradicional, el de les cooperacions público-privades (el constructor, amb un sindicat de bancs al darrere, avança els recursos), no estarà a l’abast. D’una banda, l’Ajuntament de Barcelona actual hi està ideològicament en contra. De l’altra, les regulacions comptables dels programes d’estabilitat ja fa temps que han arribat a la conclusió que la despesa en inversions finançada amb mètodes público-privats (“estructurats”) s’ha de comptabilitzar com a despesa feta per l’administració pública responsable. En aquestes condicions, el finançament estructurat no té raó de ser. Com que l’Ajuntament de Barcelona no pot fer dèficit, això sembla implicar que una obra com la del tramvia es farà lentament: tindrem la Diagonal en obres durant molts anys. Fem un compte ràpid: la remodelació de la Diagonal de l’alcalde Trias va costar 16,5 M€. Si aquest és el ritme pressupostari que es pot permetre l’Ajuntament, quants anys ens passarem amb una inversió que, com a mínim, val deu vegades més?
Em sorprèn que l’equip dirigent municipal, expert en aquestes coses, no s’adoni que aquest projecte té un nivell d’oposició ciutadana que el farà impossible. O almenys que el farà impossible en el segment de la Diagonal que ha estat remodelat fa quatre dies (Francesc Macià - Cinc d’Oros), amb una molt bona acceptació ciutadana. El principi d’evitar tornar a fer obres on se n’acaben de fer és un principi de bon govern que s’hauria de respectar. Pot ser que un consistori nou tingui més bones idees que l’anterior. Però aquestes idees s’han de desplegar en les coses noves i no desfent, abans que s’amortitzi, el que s’acaba de fer. Per exemple, quan es van construir les autovies elevades de la plaça de les Glòries no van agradar a molta gent, però lògicament no es van enderrocar fins a 22 anys més tard.
