25/11/2017

Claredat en el que no es farà, sisplau

3 min

Hi havia tres interpretacions possibles de l’1-O.

La primera, la més assenyada i la que no es va imposar, era considerar-lo, i celebrar-lo, com una gran manifestació de civisme democràtic, però sense adjudicar-li el valor d’un referèndum. Si és que no ho sabíem, hem descobert que aquesta adjudicació no la podem fer nosaltres. En la nostra circumstància la fa la comunitat internacional. I no l’ha feta, ni tan sols l’han feta els observadors estrangers.

La segona, la que a la fi va prevaldre, era visualitzar l’1-O com un mandat per proclamar una República. On proclamar vol dir exactament això: un gran acte escènic. Malauradament, no podem dir que sense conseqüències. N’ha tingut i eren perfectament previsibles. Tant que els nostres dirigents no van anar més enllà, cosa que els hem d’agrair. Algun dia s’escriurà una tesi doctoral analitzant les causes d’aquesta fallada de l’acció col·lectiva. Sens dubte, les emocions i el càlcul racional dels protagonistes hi figuraran.

La tercera interpretació, millor que la segona però pitjor que la primera, era veure l’1-O com un mandat per “fer una República”. És a dir, una cosa real. Evidentment, això no es va fer perquè no es tenia prou força per fer-ho. És una llàstima que davant d’aquesta realitat s’optés per la segona interpretació i no per la primera. El president hauria pogut dir que tenia un mandat però que només el faria efectiu quan el pogués dur a terme. Crec que la gent ho hauria entès.

És molt possible, penso, que els entusiastes de la proclamació de la República es vagin replegant cap a la tercera interpretació. Del que es tractaria ara és de “fer la República”. Si és nominalisme i res més, això no constituiria un gran problema. Simplement seria una altra versió del “fer país”. En els propers anys uns en diran “fer país”, d’altres “fer República”, però, poc o molt, uns i altres faran el mateix.

Però hi ha un perill. ¿Donem el referèndum per fet? És el que caldria deduir si es decideix que la reivindicació d’un referèndum pactat no forma part dels programes electorals. Sembla que això s’està substituint per una reivindicació de negociació bilateral. No hi estic en contra, encara que crec que mantenir la reivindicació d’un referèndum fora bo, perquè implícitament ens porta a la primera interpretació de l’1-O, la bona, la que no considera que el referèndum ja l’hem fet.

De tota manera, el tema clau no és si, depenent del resultat de les eleccions, volem un referèndum pactat o volem negociar bilateralment amb el govern espanyol. El tema clau és un altre: què es farà si, com és molt probable, aquest camí no prospera? I, sobretot, què no es farà? ¿Tornarem a posar-hi terminis? ¿Tornarem a posar accions unilaterals al final d’aquests terminis?

Suposo que hi haurà votants potencials de les formacions sobiranistes que voldran saber que l’opció per la qual estan inclinats a votar no exclou la unilateralitat. I n’hi haurà d’altres que voldran saber que sí que l’exclouen. Jo soc d’aquests darrers. Necessito, i crec que no estic sol, que el programa electoral que voti em digui explícitament que la demanda de negociacions bilaterals o de referèndums pactats, o del que sigui, no estarà subjecta, durant la legislatura, a la imposició de terminis que obrin la porta a la unilateralitat. Sento dir que per a mi el denominador comú, no parlar-ne, no és suficient. Sense un advertiment previ en contra, la dinàmica política pot portar, ho hem vist, a fer passes a l’hora del crepuscle que semblaven inversemblants a l’hora de l’alba. Amb l’experiència de la qual venim i amb la perspectiva que la CUP torni a jugar el paper que ha jugat fins ara, és recomanable protegir-se’n amb un compromís electoral clar i ferm.

És més, crec que aquí el sobiranisme s’hi juga la possibilitat de superar el 50%. Se suposava que el període posterior al 27-S serviria per ampliar la seva base, per afegir-hi, diguem, un 5% de l’electorat. Pot variar quan ens apropem a les eleccions, però en el moment actual penso, en canvi, que el repte és el de retenir un 5% del vot del 27-S, el més moderat. Aquests votants no se n’aniran a opcions que defensen el 155 o que hagin aplaudit la presó dels dirigents del sobiranisme, però per no quedar-se a casa voldran l’assegurança que hem après a ser pacients.

stats