Diguem ‘no’ a la intimidació

S’acosten dies difícils. Seria desitjable, i concordant amb el nostre entorn europeu, que el conflicte polític que vivim estigués lliure d’actituds intimidatòries, és a dir, d’amenaces sobre la seguretat o la llibertat personal que tenen com a finalitat aconseguir aquiescència política. En aquest article comentaré dos episodis molt diferents que indiquen, em temo, que hi ha motius de preocupació en aquest front.

En primer lloc, és prou clar que l’impuls des del govern central de la repressió judicial selectiva contra responsables polítics catalans té com una de les seves finalitats atemorir dirigents polítics, funcionaris i altres ciutadans actius. En la meva modesta opinió, només hi ha una resposta possible a aquest intent: no ens hem de deixar intimidar. I com que això em toca molt personalment, no em puc estar de fer la següent declaració: “Hauria de ser evident que no es pot fer res en un govern sense la col·laboració i conformitat del conseller d’Economia. Per tant, qualsevol cosa que en connexió al 9-N es consideri que ha estat responsabilitat del president Artur Mas, de la vicepresidenta Joana Ortega, del conseller de la Presidència Francesc Homs o de la consellera d’Ensenyament Irene Rigau també ha estat responsabilitat meva”. Separar-nos no és més que una manipulació barroera (un terme utilitzat pel diputat Nuet, que, com a membre de la mesa del Parlament, s’ha trobat en una situació semblant a la meva). Ni soc babau ni crec que me’n tinguin.

En segon lloc, i en una altra direcció, la setmana passada vam viure una circumstància lamentable. Dos individus van desplegar, al campus de Bellaterra, un gran cartell amb el retrat d’un alt càrrec de la Generalitat i a sota el lema “Recorda que ets mortal”. Com que la Bellaterra de l’any 2017 no és la Roma clàssica (on s’origina la frase), no hi pot haver dubte que era una amenaça intimidatòria, a més de totalment menyspreable. Qui ho va fer? S’ha dit que sortia d’entorns de la CUP. No ho puc afirmar. Eren encaputxats, i essent els beneficiaris d’aquests actes els que són, no puc excloure que els autors fossin provocadors al servei de ja us imagineu qui. Però, dit això, és legítim, i és, de fet, obligat davant d’un cas com aquest, preguntar-se quina és la posició, o, millor, l’actitud de la CUP davant la violència, o l’amenaça de violència. Necessitem una resposta que ens doni tranquil·litat. La pregunta no és només un tema de principis, és també molt pertinent: l’aritmètica parlamentària ha portat, per al neguit d’alguns (com jo mateix), al fet que la CUP jugués un paper desproporcionadament elevat en la fase parlamentària del conflicte. La natura de l’organització i la lògica de la situació fan pensar que aquest encara serà més el cas si hi ha una fase extraparlamentària. Necessitem, per tant, assegurances. No ens podem permetre que no hi hagi resposta a la pregunta. El conflicte es resoldrà inevitablement, i decisivament, en contra dels interessos catalans si es trenca la imatge, a Europa i al món, d’una reclamació política que es desplega per la via de mobilitzacions de masses que són exemplars per extraordinàriament pacífiques.

Sé prou bé que hi ha sectors de la CUP completament compromesos amb la no-violència. Per exemple: dels escrits (un article en aquest diari el 28 de novembre de l’any passat) i el comportament del Sr. Joan Coma, regidor de Vic, dedueixo que és així en el seu cas. Però, més generalment, no em consta una condemna de l’organització a l’episodi de Bellaterra. Insisteixo, doncs, que cal emplaçar la CUP, i així ho faig, a fer una declaració, com més solemne millor, que mai i sota cap circumstància impulsaran, aprovaran o restaran passius davant d’actituds violentes. Utilitzo el terme violència en sentit ampli: hi incloc des de les amenaces de violència fins a la crema de pneumàtics.