10/11/2018

Economia i política

3 min

La interacció entre l’economia i la política no és una cosa simple. Sovint els efectes econòmics de mesures generades amb intencionalitat política són diferents dels que en primera intenció es pretenien. Vegem un parell d’exemples espigolats de les notícies dels últims dies.

Fins ara el subjecte passiu de l’impost sobre les hipoteques (actes jurídics documentats) era qui rebia el préstec. Després del monumental embolic generat per un Tribunal Suprem curt en competència econòmica, el govern Sánchez ha establert, per decret, que els subjectes passius seran els prestadors, és a dir, els bancs. Sembla que creu que això serà beneficiós per als receptors de les hipoteques. De fet, la ministra del ram ha insistit que es vigilarà que el pagament realment recaigui sobre els bancs i que aquests no el repercuteixin. Doncs no serà així, no per l’acció directa dels bancs sinó per l’acció impersonal dels mercats financers. Suposeu que es contracta una hipoteca de 100.000 euros. I diguem que en el règim anterior això representava l’obligació de pagar una quantitat fixa de 4.000 euros anuals durant un cert nombre d’anys. A més, el receptor de la hipoteca havia d’ingressar a Hisenda, a l’hora de signar el contracte, un 1,5% del seu valor. Què passarà en el nou règim? El banc serà ara qui faci l’ingrés a Hisenda però el mercat hipotecari és tan ampli que simplement el que succeirà és que el nou equilibri hipotecari s’establirà en un pagament anual, inferior a 4.060 euros però superior a 4.000, que deixarà el banc i el receptor de la hipoteca exactament com abans. El banc té una despesa inicial superior però la compensa amb el petit increment de les quotes, i el prestatari s’estalvia el pagament inicial però l’increment de les quotes li acaba anul·lant aquest avantatge. És com si ara pagues l’impost contraient un crèdit (cosa que potser abans ja es feia). En resum: el mercat financer repercutirà l’impost en els receptors de les hipoteques i aquests continuaran pagant, en total, el que fins ara pagaven. És irrellevant qui és el subjecte passiu i no canviarà res important. Em sembla que l’equip econòmic de Sánchez això ho sap prou bé i és prou sensat per no intentar arremetre contra els molins de vent dels mercats financers.

També veig a la premsa que l’ANC té la intenció de promocionar una mena de certificat de bones pràctiques per a empreses. Al marge del que es pugui pensar d’aquestes bones pràctiques, és fàcil predir que la iniciativa serà un gran fracàs. Aquest certificat pot ser atractiu per als consumidors que simpatitzen amb l’ANC però serà just el contrari per als que no hi simpatitzen. I com que n’hi ha de les dues menes seran molt poques, i molt petites, les empreses que se la juguin. És una iniciativa poc pensada.

En aquests dos exemples podríem dir que les reaccions naturals dels mercats privats neutralitzaran les intencions de la iniciativa política. Ara bé, si el domini econòmic sobre el qual actua la iniciativa política no són els mercats sinó el sector públic mateix, llavors, esclar, l’efecte sobre l’economia pot ser important. Ho veiem, també aquests dies, amb la discussió sobre l’aprovació de pressupostos, de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. La no aprovació tindrà un impacte econòmic negatiu. La qüestió és si la no aprovació del de l’Estat, que arrossegarà en la mateixa direcció els altres dos, tindrà un impacte polític positiu. Aquí jo penso com Artur Mas: prefereixo afavorir un govern de Sánchez a Espanya que un govern PP-Ciutadans-Vox. Reconec que amb dirigents a la presó, l’alliberament dels quals ha de ser la prioritat política del moment, es fa costa amunt fer moviments que es puguin llegir com de col·laboració amb l’Estat. Però el fet és que en fem cada dia, i en molts àmbits. Hauríem d’aprendre a calcular, i a negociar, amb sang freda. A l’hora de negociar és evident que compta molt la capacitat de represàlia, és a dir, el mal que li pots fer a l’altra part si no hi ha un acord. Però també compta el mal que et pots fer a tu mateix exercint la represàlia. En aquest cas, no votant els pressupostos no se li fa un gran mal a Sánchez, fins i tot, en perspectiva maquiavèl·lica, es pot pensar que a curt termini se li fa un favor. L’impacte sobre el pressupost de la Generalitat és negatiu. Però més important: empeny Sánchez, més tard o més d’hora, a entendre’s amb Ciutadans, com molts li reclamen al seu partit. No hi veig la gràcia, francament.

stats