Segant cadenes?

L’article 7 de la llei d’estabilitat pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya el maig del 2012 (llei 6/2012, de 17 de maig) diu: “L’execució dels crèdits pressupostaris destinats a satisfer els interessos i el capital del deute públic de la Generalitat té prioritat absoluta sobre qualsevol altra partida pressupostària de despesa”. Evidentment, un text com aquest no s’inclou en una llei perquè sí. Vivíem la fase terminal dels temps en què podíem emetre deute als mercats. Mentre es tramitava la llei vam aconseguir fer, al mes d’abril, la que seria l’última emissió de deute minorista (no oblidem que en conjunt les emissions minoristes van aconseguir 13.600 milions d’euros). El FLA i altres mecanismes estatals de provisió de liquiditat estaven encara en procés de formació, i en qualsevol cas no eren el nostre ideal. Lluitàvem per mantenir l’accés als mercats. És el que ens tocava fer, i l’article 7 respon a la necessitat de donar assegurances als creditors potencials. Cal reconèixer que, des del seu punt de vista, era raonable que ens les demanessin, ja que, entre altres coses, les nostres emissions no estaven avalades pel Regne d’Espanya.

Ha passat el temps i el clima econòmic s’ha tranquil·litzat. El mecanisme del FLA està plenament implantat i ja no és objecte de debat permanent. Gairebé podríem dir que és part del paisatge. Però estem fora dels mercats, i la liquiditat ens la proporciona l’Estat. És una situació que no ens sembla ideal. El nostre objectiu, manifestem sovint, és retornar als mercats, i veiem això com un pas important cap a la plenitud de l’autogovern. El FLA, pensem, és una cadena que hem de segar.

Sembla, no en conec detalls, que en el context de les negociacions per a l’aprovació dels pressupostos del 2017 s’està considerant l’eliminació d’aquest article de la llei d’estabilitat pressupostària. Si es duu a terme, això serà, indubtablement, un missatge potent, més que el de la simple no-presència de l’article. Ens hem de preguntar quins seran els receptors d’aquest missatge i com l’interpretaran. De receptors n’hi ha dos: per una banda, el govern central, i per l’altra, el que en diem els mercats.

En aquest moment l’Estat, via FLA, és el creditor principal de la Generalitat (es calcula que a finals d’any el 74% del deute de la Generalitat ho serà a l’Estat) i és l’únic creditor actiu (com sovint s’ha repetit, es tracta de l’únic banc amb el qual podem operar). Quina lectura farà l’Estat de la revocació de l’article 7? Doncs segurament que estem posant una ombra de dubte sobre el pagament d’aquest deute. ¿Ens ha de preocupar, això? Francament, no. La relació de creditor-deutor entre l’Estat i la Generalitat està viciada d’arrel perquè no s’ha establert a partir d’una relació voluntària i simètrica. És patològica. Si la Generalitat s’ha d’endeutar amb l’Estat és perquè l’Estat determina quins són els seus ingressos i decideix que si la Generalitat (podria dir el mateix per a la resta de comunitats autònomes) necessita 20 llavors li transmetrà 16 com a recursos provinents de la recaptació d’impostos i la resta l’hi passarà com a crèdit. I així aconseguirà establir una relació de dependència forta. Ens tindrà, pensa, lligats molt curt. En aquestes condicions, no es pot queixar si des de Catalunya se li envia el missatge que no ens sentim tan lligats, que aquesta relació es atípica i no es pot analitzar com una relació normal i pròpia dels mercats financers. En definitiva, que qüestionem la seva legitimitat.

Ara bé, també ens hem de preguntar si aquest missatge, vàlid i necessari en un context de negociació permanent amb l’Estat, s’ha d’enviar d’una manera que també té un altre receptor molt qualificat: els mercats (externs i interns). Quin efecte tindrà sobre ells? Es podria pensar, esclar, que llegiran el missatge amb inquietud i com un element desestabilitzador. Però, paradoxalment, crec que el rebran amb molta equanimitat. Perquè es tracta d’un missatge que mai enviaria algú que pretengui actuar als mercats. En preparació per demanar un emprèstit pots fer, i de vegades has de fer, el que vam fer el 2012: una declaració solemne que ens comprometem a retornar-lo. El que segur que no s’ha de fer és una declaració solemne que potser sí, però que hi pot haver altres prioritats, i que tot dependrà, i que ja ho veurem. Inevitablement, la deducció que faran els mercats -són prou llestos per fer-la-és que no planegem retornar a ells, que no els complicarem la vida i que la comoditat del FLA ja ens va bé. Aquesta i no cap altra serà la lectura.