Trump i el llit del faquir

Als Estats Units es diu que l’opinió pública del país s’ha tornat insensible a les extravagàncies de Donald Trump per l’efecte del llit del faquir. Una punxa al llit -un tuit-és molt dolorosa. Un llit atapeït de punxes ben posades és, pel que sembla, perfectament suportable.

És important que des d’Europa no caiguem en el mateix parany perquè el que està passant amb la presidència de Trump és molt seriós i molt perillós. Representa un canvi radical de la política tradicional nord-americana cap a Europa. El senyor Trump, per exemple, i per raons que només ell deu saber, està intentant destruir la Unió Europea. Els aplaudiments a Boris Johnson són diaris. Per no parlar dels que reben els governs d’Hongria i Polònia. O Salvini. Si Trump es consolida, la Unió Europea tornarà a tenir un enemic exterior de pes, com no en tenia des del temps de la Unió Soviètica (URSS). Paradoxalment, en alguns aspectes això pot tenir conseqüències positives: les amenaces existencials ajuden a reforçar la unitat interna i a desencallar iniciatives. Però necessàriament, i malauradament, aquestes conseqüències positives hauran de portar a un distanciament dels EUA. La UE no hauria de tenir cap conflicte amb els Estats Units però, per la voluntat inescrutable de Trump, en té. El que és segur és que la UE no té cap conflicte amb la Xina. I per aquest camí anem, doncs, cap a un acostament amb la Xina. Tot plegat és pervers. Si més no perquè els EUA són una democràcia, i la Xina no.

No ho dubtem: els EUA són una democràcia. Molt viva. Per més que Madeleine Albright, que va ser secretària d’Estat de Clinton, ens avisi, en el seu llibre Fascism, que no hem de donar res per descomptat, les eleccions no estan en perill. I, per tant, la incògnita més important que plana sobre la política mundial és si Trump serà reelegit. És a dir, si la seva presidència quedarà com un parèntesi estrany o si, en canvi, haurà disposat de vuit anys per impactar decisivament en la política i l’economia dels EUA i del món. Això segon seria un gran desastre.

La pregunta clau és, doncs, si el Partit Demòcrata sabrà designar un candidat amb capacitat per derrotar l’escollit per Déu -per confessió pròpia-, encara que en aquest moment, tot i amb una economia a favor, a l’escollit les enquestes no li siguin favorables. Trump és vulnerable.

El debat al món demòcrata s’ha polaritzat profundament al voltant de dos plantejaments que són determinants per fer distincions entre els candidats que s’han presentat a les primàries. Un, que podem entendre fàcilment des d’Europa, és que, amb el desplaçament de Trump cap a una dreta dura impensable fa cinc anys, el que els cal als demòcrates és dominar el centre i que, per tant, un demòcrata moderat, que encarni un retorn a Obama, és qui té més probabilitats de guanyar la partida. Això fa bon candidat Joe Biden, o potser, atès que la seva edat i carisma limitat generen dubtes, Kamala Harris. L’altre plantejament és més específicament americà i parteix de la constatació que als EUA l’abstenció és alta -va ser del 60% sobre l’electorat amb dret a vot a les presidencials del 2016- i que, per tant, les eleccions es poden guanyar o perdre en funció de la capacitat de mobilitzar l’electorat potencial propi. L’exemple d’aquest fenomen seria Trump mateix. El Partit Republicà havia fet grans esforços, sobretot a l’època de George W. Bush, per conquerir, amb una política oberta d’immigració, l’electorat hispànic. Trump, en canvi, va renunciar a aquests electors i es va concentrar en mobilitzar l’electorat blanc amb, entre d’altres, una política antiimmigració. Ho va aconseguir justet per guanyar. No va obtenir la majoria del vot, però les regles de les eleccions americanes són peculiars i tenen aspectes arcaics, com el d’elegir el president per un vot indirecte via el col·legi electoral. A la pràctica això implica que l’elecció es tornarà a decidir pel vot en els pocs estats que no són clarament ni demòcrates ni republicans (com Wisconsin). És irrellevant si el vot de Califòrnia és 55% o 80% demòcrata.

El que caldria, ens diuen des del segon plantejament, és que els demòcrates fessin sortir de casa a votar els que habitualment s’hi queden, i sobretot els joves. I per això el que cal és un candidat atractiu, amb carisma, amb un missatge clar i transformador, capaç de captivar imaginacions. I això fa bons candidats els que són més a l’esquerra: o bé Bernie Sanders o bé Elizabeth Warren. Jo diria que, tenint en compte l’edat de Sanders, Warren tindria més probabilitats.

En les properes setmanes i mesos veurem com es resol aquest debat, col·lectivament i en la ment de cada votant a les primàries. La salut del món pot dependre de l’encert dels demòcrates. Som a les seves mans.