Els carrers de Birmingham

S’equivoquen els que puguin pensar que, deslliurats del Regne Unit, podrem accelerar el camí de la unió

Avui no puc escriure d’altra cosa que no sigui el Brexit. Per més que ho hagi de fer sota el xoc emocional d’una eventualitat que sabíem possible però que confiàvem impossible. Les reaccions són, doncs, d’urgència. Provisionals i revisables.

El Brexit és una notícia devastadora per al Projecte Europeu, en majúscules, és a dir, per al projecte que planteja, amb justificacions sòlides, la necessitat d’avançar cap a una unió econòmica i política més estreta. S’equivoquen, n’estic convençut, els que puguin pensar que, deslliurats a la fi del Regne Unit, podrem accelerar el camí de la unió. I s’equivoquen, penso, per dues raons.

La primera és que el que ha passat al Regne Unit es un símptoma del que pot passar arreu d’Europa, i també, esclar, un estímul perquè passi. El Brexit no és primordialment una conseqüència de l’euro i de la seva crisi (el Regne Unit no és part de l’eurozona); és una conseqüència d’una cosa més fonamental. Al Regne Unit ha guanyat la reacció contra la globalització interna de l’espai europeu. Molts dels perjudicats per aquesta globalització s’han inclinat per l’opció de sortida; per exemple, els treballadors industrials del nord d’Anglaterra (no tant els d’Escòcia, la qual cosa ens indica que hi ha altres factors en joc), que veuen pressionats a la baixa els seus salaris per la competència de treballadors de l’Est d’Europa (i d’Espanya i Portugal?). D’aquests sectors n’hi ha a tot arreu. Em temo que el nou equilibri que emergeixi, no de manera immediata, dels debats i dels esdeveniments post-Brexit, limitarà aquesta globalització, incloent-hi, desafortunadament, la lliure circulació de treballadors.

El Brexit és una notícia devastadora per al projecte que planteja la necessitat d’avançar cap a una unió econòmica i política més estreta

La segona raó la voldria formular més en positiu. No és recomanable ni per a Europa, ni per a cadascun dels seus estats, ni per a nosaltres, aprofundir la bretxa entre el nucli dur de la Unió Europea i el Regne Unit (i els que puguin venir). Europa sense el Regne Unit és una Europa coixa. Més aviat ens convé una situació en què, via multitud d’acords bilaterals a l’estil dels que ja existeixen amb Noruega i Suïssa, la diferència s’amoroseixi. Es pot dir: això és fer la vida fàcil als que volen un vestit a mida. No ho negaré. Però des de Catalunya no hauríem de fer escarafalls per principi a opcions de flexibilitat i de reconeixement de diferències. I, en tot cas, quina és l’alternativa? L’estratègia de la por, l’“ out is out ”, de Juncker i Schäuble ha fracassat. Ara és l’hora de l’estratègia de la il·lusió, i, afegiria, d’un lideratge europeu menys gris, un lideratge que s’autoimposi l’obligació d’anar als carrers de tots els Birminghams d’Europa a explicar que Europa val la pena també per als seus ciutadans, o a fer que sigui així si no és el cas. I mentre això no es faci, i culmini amb èxit, haurem de convenir que ens cal una pausa en el programa d’aprofundiment de la construcció d’Europa.

El nou equilibri post-Brexit limitarà la globalització de l’espai europeu, incloent-hi la lliure circulació de treballadors

I per a nosaltres, els catalans, quines seran les implicacions? Evidentment, el moment és prematur per arribar a grans conclusions. Però em sembla que un factor clau serà com s’acabi definint el marc conceptual (el frame ) del referèndum del Brexit (i, per associació, el d’Escòcia): com un esplèndid i exemplar exercici de democràcia, mostra de la maduresa política d’un país amb una llarga trajectòria democràtica, o com la follia i la irresponsabilitat d’un primer ministre amb inclinacions de jugador de ruleta. En tot cas, hem d’evitar un parany: el de pensar que el tema de la pertinença a la Unió Europea esdevé menys important. Crec que és al contrari. Amb el Brexit, el grau de pessimisme sobre el futur d’Europa ha fet un salt en la mala direcció. És un sentiment que pot durar mesos, o potser anys. Serà un miracle si no hi ha turbulències financeres. Des de Catalunya no hauríem d’afegir-hi més incertesa. Fins ara la percepció dins i fora de Catalunya ha estat que la pertinença de Catalunya a la Unió Europea no estava en qüestió, que Catalunya estava intensament compromesa amb el projecte europeu. Això ens ha ajudat molt i ha contribuït a fer que estiguem sortint de la crisi relativament enfortits. Ha de continuar sent així, pel bé de la Unió Europea però sobretot pel nostre propi bé. És el marc europeu, no ens enganyem, el que ens ha donat seguretat i ha generat confiança cap a nosaltres en el món exterior.