L’economia i la vida

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

En el combat contra el coronavirus l’economia ha de ser servidora de la vida. Ho és: imagineu-vos com estaríem si ens fallés el telèfon o internet. Però tenim una tensió que no és present en situacions bèl·liques: el combat per la vida empeny cap a un confinament social que interfereix en la plena mobilització de recursos. Què hem de fer? Deixant de banda les posicions dels Trumps i els Bolsonaros, que tenen per assessora la ignorància, el debat intel·ligent sobre aquest tema es mou entre dues posicions.

La més radical sosté que la lluita contra l’epidèmia demana extremar el rigor en el distanciament físic i que, per tant, cal un confinament dur que aturi l’economia presencial. Amb el benentès, esclar, que l’aturada ha d’exceptuar la metgessa i el transportista d’aliments, és a dir, un nucli essencial, i heroic, estrictament indispensable per a l’abastiment i per a la lluita mateixa. Però no més. Seria la posició dels experts “alarmistes”, els que en el seu moment van aplaudir la decisió de suspendre el Mobile.

La més moderada ens crida l’atenció sobre la interconnexió, via cadenes de subministrament, dels sectors econòmics i ens fa notar que aquest “estrictament indispensable” és molt extens. Pensa que és més assenyat mantenir-se en el model de confinament actual, que de tota manera ja té efectes considerables sobre l’economia. Sembla que aquesta posició era fins ara la del govern espanyol i dels experts, diguem-ne, oficials. En aquest assumpte dels experts soc de l’opinió que tots són respectables i necessaris i que eren sobreres les crides a dimissions. Però que si un expert l’encerta, el seu crèdit puja. No es pot condemnar, ans al contrari, per “alarmisme prematur”.

La intensitat del confinament hauria de modular-se per la intensitat local de l'epidèmia. Que això sigui problemàtic és mancat de tota lògica

Crec que les dues posicions són compatibles si hi afegim la dimensió temps. Per accelerar l’arribada del canvi de tendència (“el pic”), la severitat en la restricció de la socialització laboral seria molt indicada en la fase expansiva de l’epidèmia. També és un fet que en aquesta fase el neguit dels treballadors no indispensables generarà o bé un procés desordenat d’aturada o bé, com a Itàlia i ara també a Espanya, una llei que l’estableixi. Alhora, amb el pas del temps més parts de l’economia esdevenen, efectivament, indispensables i, per tant, un període d’aturada radical i global ha de ser curt. Una altra cosa és una aturada local. Aturar totalment Wuhan a la Xina o Igualada a Catalunya és sostenible, ja que es pot comptar amb ajut extern. En el cas espanyol, en què l’expansió de l’epidèmia no és uniforme, el confinament dur s’hauria de concentrar a cada moment en els punts més calents. A la pràctica, insistir en un tractament uniforme implica que, allí on cal, podria ser o massa tímid o massa curt.

En un confinament dur com el que començarà dilluns, arriba un moment en què la lògica de la interconnexió de sectors obliga a revertir i a engegar l’economia. Això serà extraordinàriament difícil si aquest moment és anterior al de la percepció d’un punt d’inflexió en el desenvolupament de l’epidèmia. No em puc imaginar que sigui emocionalment tolerable rebre la indicació de tornar a treballar amb normalitat si el que es veu a l’entorn és una escalada de l’epidèmia. Deixeu-me expressar l’esperança que dintre de l’infern en què som no ens veurem obligats a començar cap procés de reversió abans del punt d’inflexió. Tot seria més fàcil, evidentment, si la intensitat del confinament es modulés per la intensitat local de l’epidèmia. Que això sigui problemàtic és mancat de tota lògica.

La reversió del confinament, quan arribi, serà esglaonada i, possiblement, intermitent. Haurà d’anar acompanyada d’una mobilització intensa de recursos, ja des d’ara, per garantir una situació sostenible que convergeixi cap a un nivell baix de defuncions. Per a les persones la reversió dependrà de l’edat, de la salut i, si les coses es fan bé, del territori. En el cas del sistema sanitari s’haurà de disposar d’una capacitat suficient per assegurar el tractament adequat -encara que inicialment sigui precari- de qualsevol malalt. Finalment, s’haurà d’implantar una política que aspiri a testar tota la població. I ho hem de saber: fins que no arribi una vacuna no podrem viure tranquils.

El trasbals econòmic que tot això representa tindrà un cost elevat. Permeteu-me suposar que es gestionarà competentment i que aquest trasbals no serà més elevat del que és inevitable. El cost s’haurà de repartir amb equitat, haurà de recaure proporcionalment menys sobre els que tenen menys i caldrà evitar fallides d’empreses. La majoria d’aquestes patiran per la reducció de vendes però com que n’hi ha que les augmenten, potser accelerant tendències de fons, n’hi ha que augmentaran beneficis. Un impost específic i temporal sobre beneficis extraordinaris no seria forassenyat. També és important que els que disposin de cabals econòmics contribueixin. No és moment, per exemple, per a bonificacions a l’impost del patrimoni.