És la demografia

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

El tema de la immigració és ben viu entre nosaltres, i la sorpresa Trump no farà més que accentuar-lo.

D’entrada vull aclarir que quan dic immigrants no em refereixo a refugiats. A aquests cal acollir-los com els nostres avis van ser acollits quan fugien dels exèrcits de Franco, o millor. Bravo per la reacció, civilitzada, de la Sra. Merkel. Els immigrants d’aquest article són els econòmics, els que es mouen perquè busquen una vida millor.

En segon lloc, una constatació. En un món ideal (i plenament democràtic) no hi hauria fronteres i la circulació de persones seria com si el món fos un sol país. Això estableix una presumpció favorable al dret d’emigrar. Però és evident que en el món real en què vivim, amb fronteres, l’exercici del dret a emigrar ha de seguir un procés ordenat. Ens agradi o no, i a mi no m’agrada gens (tots som descendents d’immigrants), els processos desordenats causen reaccions que poden ser molt contraproduents. La reacció antiimmigració és un dels components de la sorpresa Trump. Per tant, és inevitable que, si ha de ser políticament viable, el dret a la emigració ha de ser regulat i, encara millor, perquè sigui més sòlid, conjuminat amb els interessos de la societat receptora.

Des de Catalunya, quina immigració ens convé? La resposta que s’està imposant és que, si poguéssim (la UE pot, Espanya en menor mesura, i Catalunya encara menys), l’hauríem de restringir a immigrants d’alta qualificació, prou productius perquè la seva contribució a la nostra economia compensi el cost dels serveis públics que rebran, incloent-hi les pensions. Sembla lògic, i certament no tancaria la porta a un immigrant potencial que compleixi aquesta condició.

Però crec que aquesta aproximació al tema és incompleta. Penso que les consideracions bàsiques per enfocar el tema són les demogràfiques. L’actitud d’una societat cap a la immigració pot ser molt diferent si és percebuda, o no, com a necessària per corregir desequilibris demogràfics. Les preguntes sobre demografia que s’ha de fer una societat són: ¿quina és la dimensió ideal de la població?, i ¿quina convindria que fos la seva estructura? Per a Catalunya, inserida en un espai, l’europeu, integrat econòmicament, i on, per tant, ser petit no està penalitzat, la resposta a la primera pregunta és més política que econòmica. Així, es podria pensar que si fóssim més petits (el cas d’Euskadi) gaudiríem de més flexibilitat en el marc espanyol, o, alternativament, que si fóssim més grans no podríem ser ignorats.

És més immediatament rellevant, i més econòmica, la segona qüestió, sobre l’estructura. El fet és que Europa, i Espanya molt marcadament, pateix un problema de manca de naixements (taxa de fertilitat) que, sense immigració, ens portarà a una disminució de la població, i, cosa que és més greu i inevitable, a una disminució desequilibrada. El pes de la gent gran en relació a la població activa augmentarà. Com finançarem les pensions? Augmentant l’edat de la jubilació, sens dubte, però també amb la immigració. Felicitem-nos si ens vénen els molt disputats immigrants altament qualificats; però, si no, què farem? Doncs omplir la quota ideal d’immigrants (això la UE ho pot fer millor per al seu àmbit que cadascuna de les seves parts per als seus) seleccionant lleugerament entre els que vulguin venir i establint llistes d’espera que corrin al ritme apropiat. Ha estat l’experiència històrica dels grans països d’immigració: han expandit la seva població amb l’admissió contínua, però gradual, d’immigrants, sense grans barreres educatives prèvies. No oblidem que la decisió d’emigrar ja selecciona automàticament gent amb empenta.

Per acabar: l’argument que assenyala que la contribució de jove d’un immigrant no qualificat pot no compensar el cost del que rebrà com a jubilat no té en compte que la pensió (i els serveis de salut) de l’immigrant d’avui la pagaran, en part, els fills dels immigrants d’avui, i, en part, noves generacions d’immigrants. Convé tenir-ho present: l’aportació de l’immigrant també són els seus fills, uns fills que el nostre sistema educatiu haurà de convertir en ciutadans integrats al país i en treballadors de qualificació alta, o, en tot cas, situats, de mitjana, en la mitjana del país. L’immigrant ideal és una persona jove que ens arriba amb un bon nombre de fills de menys de, posem, vuit anys. Si a més és enginyer, doncs millor, esclar, però no és necessari. Ja ho seran els seus fills o néts.